Hip hop diferent?

The Streets és el nom artístic de Mike Skinner, un tio anglès que té molt poc a veure amb els típics raperos. És blanc, esquifit, subtil, vulnerable, una mica freak. Els tres discos que ha fet tenen cançons carregades d'humor britànic en les que demostra no tenir por de ser massa sentimental, o fins i tot melodramàtic. No parla de pistoles o de baralles entre bandes o de dones espectaculars que s'arrosseguen per ell, sinó de noies que el deixen sistemàticament o de jugar al billar amb amics o de beure infinites cerveses al pub.

En canvi, en concert no val gaire la pena. A part de no tenir un so gens bo, intenta imitar els hip-hoperos americans, amb molt poca ironia i amb mals resultats. Porta el típic MC negre i de dimensions tipu armari, es tira a sobre del públic i al final fins i tot s'atreveix a treure's la samarreta. Quina pena que un dels pocs grups de hip-hop que t'agraden, principalment perquè és diferent a tots els altres, acabi sent igual que tota la resta.

Per sort queden els discos i les cançons:


'Cause her last relationship fucked her up
Got hurt majorly, finds it tough to trust
Looked at the ashtray, then looked back up
Spinnin it away on the tabletop
. . .
She said she was the worst pool player under the sun
But blokes go easy so she always won
. . .
I saw this thing on ITV the other week
Said, that if she played with her hair, she's probably keen
She's playin with her hair, well, regularly
So I reckon I could well be in

The Streets, "Could well be in"

"La tonta del PP"

Está convencida de que si se propusiera ser la candidata del Partido Popular a la presidencia del Gobierno, quedaría gafada. Por tanto, a esperar. "Que las cosas me vayan como hasta ahora, que bastante bien me han ido". Distinto es que no le haya pasado por la cabeza. Ella se decanta por la ironía: "Va a resultar que de ser la tonta del PP, he pasado a ser la mala malísima que le mueve la silla a Rajoy".

Jesús Rodríguez, El País

Un dels millors articles que he llegit últimament. Llegiu-lo sencer aquí. No té desperdici.

Pene

Per què no fa *només* papers amb accents diferents al seu i en castellà? Encara no s'ha adonat que tota la resta no se li dóna bé? A Volver la millora és increïble.

L'era del buit

"Tots els ulls estaran a sobre teu", li diu Marianne Faithfull a Maria Antonieta al començament de la pel·lícula. El mateix es pot dir de Sofia Coppola. Té tots els ulls a sobre. Si fos el debut d'una desconeguda, ningú no dubtaria a aclamar la seva valentia per transgredir els codis de les pel·lícules d'època. Però després de l'èxit de Lost in translation s'esperava, com és normal, alguna cosa més gran i millor.

Trobar-li defectes a Marie Antoinette és molt fàcil perquè és una pel·lícula fallida. En part perquè no és tan arriscada com sembla. Es queda a mig camí a l'hora de prendre moltes decisions i ni tan sols té la coartada dels sentiments perquè no emociona. Fa una pel·lícula basada en els petits gestos i en els detalls secundaris, en els primers plans nerviosos i entretallats. Però no dubta a afegir-hi (potser per imposició d'uns estudis que hi han posat 40 milions de dòlars?) grans plans generals de Versalles que transpiren grandiloqüència. I entre aquestes panoràmiques rodades amb grua i centenars de figurants i el pla fix de les desoladores escales que dura minuts i que podria haver pintat Edward Hopper hi ha alguna cosa que no lliga. Tampoc funciona la barreja de les dues línies musicals: una més que moderna (Joy Division, New Order, The Strokes) i una altra totalment convencional. Calia ser més radical, perquè quan decideix ser-ho és quan la pel·lícula convenç.

La Maria Antonieta de Sofia Coppola parla amb accent de noia tonta de California i és completament aliena a l'emergència de la Revolució Francesa, a la qual gairebé no es fan referències. Sembla que ho posi fàcil per qualificar-la de superficial. Al mateix temps, Sofia Coppola demostra que fa el que li interessa sense voler contentar tothom i que és intel·ligent i que pren alguns riscos que sí que funcionen. El principal, fer una història sense la Història.

Altres exemples: l'exploració de l'espai de Versalles com si fossin els carrers de Tokyo, l'estètica de vídeo familiar per filmar la reialesa, una capacitat increïble de síntesi i el·lipsi, la ironia elegant (la pagesa que neteja els ous d'excrements de gallina perquè la reina se'ls trobi perfectes uns minuts més tard), els detalls secundaris que converteix en principals, tot el que queda fora de pla (l'arribada del rei des del punt de vista dels servents, el sol de primera hora que veu tothom menys l'espectador, després d'una festa de palau convertida en rave). I l'estètica, que no sempre és de postaleta: prefereix rodar un magma de núvols sobre Versalles que esperar que surti un sol resplandent.

Per a alguns potser hagués estat més profund rodar el mateix guió sense música i sense imatges de vídeoclip. És curiós que se li retregui tant la seva obsessió per l'estètica quan aquesta és una característica tan habitual de tot el que es fa avui. Tot són tries estètiques, fins i tot les pel·lícules de Ken Loach, que sovint tenen guions molt més mal escrits que aquest. Coppola tria una estètica enlluernadora de forma desacomplexada. Però no és fàcil disfrutar-la de forma desacomplexada. Potser perquè suposa acceptar que som superficials? És més superficial una seqüència estil videoclip que un pla fix de deu minuts? Dóna més informació? Dóna millor informació?

Si la postmodernitat és l'era d'un buit que ha acabat adquirint significat, Marie Antoinette és la pel·lícula que mereix la nostra època.

Fobia als colors

chro·mo·pho·bi·a
n. an abnormal fear of colors or a color.

Una altra pel·lícula d'històries encreuades que aspira a assemblar-se a Vidas cruzadas. Es queda en un intent de fer una espècie de Magnolia ambientada a Londres + anàlisi social profunda + crítica poc subtil a la superficialitat de la vida urbana. La intenció és bona. El guió no és bo. La directora no és bona. Els actors són bons però no ho fan bé. Ni tan sols Kristin Scott Thomas (premi a la millor estructura òssea) o Ralph Fiennes (tan pròxim a la perfecció que pot arribar a fer ràbia).

I si aquests dos no ho fan gaire bé, imagineu-vos com ho fa la Penélope Cruz en el paper d'una prostituta malalta...

Devendra Banhart

Devendra Banhart is the gangly, bearded shaman who's become the indie kid's favourite freak. His Alice in Wonderland-style lyrics, entrancing vibrato voice and warm, homespun sound have wrenched him from the emergent San Francisco scene and propelled him to pop star status.

Betty Clarke, The Guardian

És com Vincent Gallo + Carlos Jesús amb veu de Bob Dylan i nom de princesa hindú. Entrar al concert va ser una odissea, però va valer la pena. Cançons: "The body breaks", "A sight to behold", "We all know", "Mama Wolf", "Little kids"...

De Txernobil a l'Arsenal

Se mire como se mire Hleb es un jugador diferente. Hijo de un conductor de tanques petrolíferos y de una albañil, tenía 4 años cuando reclutaron a su padre para el escuadrón de limpieza destinado a la vecina Ucrania tras el desastre de Chernobyl. "Estuvo expuesto a grandes niveles de radiación y, aunque ahora puede llevar una vida normal, le duele la garganta, se le ha debilitado la vista y en general todo el sistema inmunológico", ha explicado alguna vez.

A los 10 asistió a la caída del telón de acero. De crío pasó hambre y no fue hasta la adolescencia que dispuso de su primer par de botas. Cuando por fin se pudo comprar unas botas fichó por el Bate Borisov, un equipo propiedad de una fábrica de tractores. Sasha, como le llaman sus amigos, se curtió en esos campos de cemento todavía existentes en Minsk, desafiando día a día la ley de probabilidades de caer lesionado. También salió ileso de un accidente de tráfico sufrido hace dos años y en el que el conductor del otro coche falleció.

El Mundo Deportivo

Inimaginable amb models tipu la dona del Karembeu.

Sort que va guanyar el Barça

Sort que va guanyar el Barça. Si no, hauríem escoltat durant setmanes coses com:

"L'àrbitre anava en contra nostra"
"La UEFA anava en contra nostra perquè no li interessava que el Barça guanyés" (teoria conspirativa)
"Plovia i els anglesos estan més acostumats a jugar sota la pluja"
"El camp estava en males condicions"
"Hi havia més públic a favor de l'Arsenal perquè Anglaterra està més a prop"
"Hi havia massa pressió psicològica"

Ronaldinho, un bluff.
Belletti, la revelació.
Hleb, l'estrella discreta.
Henry, l'assetjat.
Lehmann, l'absència determinant.

Impagables les cares d'avorriment dels Reis, gairebé com amb ganes d'abdicar.

Long distance call

Sobre Phoenix:

"Una anàlisi ràpida de les lletres, tan bàsiques i poc pretensioses que provocaran vergonya aliena entre els més cínics, apunten a històries d'amor permanentment aplaçades, sotmeses a tot tipus de decalatges espacials i sentimentals. La veu metalitzada del cantant Thomas Mars, menys lacònic que de costum, li prega a un personatge femení amb una preocupant tendència a l'escapisme que aparegui d'una vegada i que no marxi al cap de cinc minuts. Mentrestant, ell va desestimant les històries sentimentals menors amb què s'anirà trobant. Potser perquè ja sap que no el satisfaran, o potser perquè li ha acabat trobant el gust a aquest estat d'espera permanent"

Aimez-vous Ronaldinho?

"L'enorme popularitat assolida aquest any pel Barça a França, que ha crescut a mesura que es confirmava la seva imatge d'equip irreductible, té dos impediments importants per aconseguir un suport incondicional dels parisencs. D'entrada, la nacionalitat de l'entrenador de l'Arsenal, Arsène Wenger, un alsacià culte i sofisticat d'esperit gairebé zen a qui la premsa no deixa de dedicar articles i perfils aquests dies. En segon lloc, el gran carisma del capità Thierry Henry, parisenc de naixement i encara recordat com uns dels artífexs de la victòria dels francesos a la Copa del Món de 1998"

Primer president negre?

Es diu Barack Obama, és senador demòcrata per Illinois des del 2005 i abans de ser polític va fer treball social a les comunitats desfavorides de Chicago i va ser advocat especialitzat en drets civils. És religiós i progressista, té una família perfecta i Neil Young és fan seu. Per si tot això fos poc té una imatge estil Denzel Washington. No m'estranya que diguin que és la gran esperança dels demòcrates per al 2008... sempre que Hillary Clinton li deixi via lliure.

Alex Kapranos

"Kapranos té asma i és al·lèrgic als animals i als cacahuets, que sol comparar amb l'arsènic". No hi ha cap altre estrella que sigui tan freak, nerd i cool a la vegada com el cantant de Franz Ferdinand.

Eleanor put those boots back on
Kick the heels into the Brooklyn dirt
I know it isn't dignified to run
But if you run
You can run
To the Coney Island rollercoaster
Ride to the highest point
And leap across the filthy water

Franz Ferdinand, "Eleanor put your boots on"

Godard

L'exposició que ha inaugurat al Pompidou consisteix en pantalles de plasma col·locades sobre mobles de cuina o llits d'Ikea. S'hi projecten imatges de pelis de tota la història a volum força alt. En teoria havia de ser una història del cinema segons Godard, però una vegada vista no arriba al nivell d'una galeria fashion de tercera. Molt decepcionant. Godard ja no és el que era?

Tot i això, el documental que ha fet sobre les maneres de filmar la imatge està molt bé. La idea és aquesta: selecciona un fragment d'una peli o d'un reportatge televisiu i va sobreimpressionant què li sembla: "bonus", "malus" i alguna vegada "super". Li agraden Fellini, Mankiewicz i algun director jove com Vincent Gallo. En canvi, no li agrada Tarantino. Godard t'ensenya imatges de Reservoir dogs sense música, per demostrar-te que estan buides. Mala llet al 100%. Molt bé.

A parts iguals?

Sobre la identitat catalana:

"En no ser, encara, un edifici acabat del tot, els que
s’hi incorporen de nou saben que poden contribuir
a establir-ne la fesomia final, pintar-lo amb algun color
més llampant, potser pujar-hi algun pis o bé obrir-hi mitja
dotzena de finestres, perquè hi toqui més el sol i hi entri
més llum.

[...] No podem condemnar els catalans i catalanes a ser
tan sols una part del tot, en comptes d’aspirar a ser
el tot. Es tracta, en canvi, que ser català sigui
l’opció majoritària, natural i desitjada per tota la
ciutadania, identificada amb una nova manera de
ser català, la d’ara, l’actual, la del segle XXI, a la
qual els que no n’eren hi han fet també
la seva pròpia i singular aportació i l’assumeixen
com a cosa seva, perquè la nació també la fan ells"

Josep Lluís Carod-Rovira, Avui

M'ha sorprès molt llegir això aquest matí. Sona progressista i obert però si es llegeix dues vegades no ho és tant. Els votants d'aquest partit ho compartiu?

Qui són "ells" i en què es diferencien d'un suposat "nosaltres"?
La nació "també" la fan "ells" o més aviat és de tots a parts iguals?
Quan s'acaba de construir aquesta identitat?
A partir d'aleshores no s'hi podrà introduir cap canvi?
Aquesta és la manera de ser català "del segle XXI"?
Això és ser d'esquerres?

Rue Bleue

El meu carrer, que surt a El señor Ibrahim y las flores del Corán, abans es deia Rue d'Enfer. Però com que el nom no era molt políticament correcte van decidir canviar-lo. L'any 1789, just uns mesos abans de la Revolució, van preguntar als veïns quin nom volien que tingués el carrer. I van decidir que es diria Carrer Blau.

L'arrêt du Conseil du Roi du 14 février 1789 décide:
"La rue d'Enfer s'appellera désormais rue Bleue; nom qui se retiendra plus facilement que tout autre"

Grant McLennan R.I.P.

Why when you come here
Does the rainbow turn black?
Spitting and burning, the vision attacks
But then the clock turns
And it's now
And it's you


“Hola, soy Grant McLennan. ¿En qué puedo ayudarte?”. La primera mitad de The Go-Betweens contesta al teléfono desde Brisbane. En el viejo continente es mediodía. En Australia, casi medianoche. Ya hace rato que el negro ha ido tiñendo los tonos amarillos y anaranjados de un atardecer que, según McLennan, ha sido espectacular. Son los mismos tonos que eligió Robert Forster, segunda mitad del grupo, para pintar las habitaciones de sus hijos. Y también para titular uno de sus discos, el penúltimo, lleno de canciones brillantes y melancólicas.

En cambio, la portada de su nuevo trabajo es negra. En ella aparecen caminando con decisión a través de una galería claroscura, tal vez en dirección al pasado. “Me halaga que te haya recordado a discos como Liberty Belle and the Black Diamond Express o 16 Lovers Lane, porque son mis preferidos de todos los que hemos grabado. Pero el nuevo disco no es un paso atrás hacia la música que hacíamos en los 80. Se trata de un disco pegado al año 2005. Aunque sí que es algo diferente a los demás. A este le pega más un día nublado que uno de sol”. Oceans Apart reconduce a The Go-Betweens hacia un paisaje que ya conocían muy bien. El de los días de lluvia, las ciudades industriales, los recuerdos de ficción y la felicidad incómoda [...].

A.V.
Revista D/P
Juny 2005

L'homme de fevrier

Cristal a toujours rêvé de chanter, mais, très jeune, elle fait face à une impossibilité. Elle n'arrive pas à surmonter les émotions qui l'envahissent au moment de monter sur scène. Son corps considère le public comme un ennemi et réagit de façon violemment allergique. À coups de cocktails de médicaments, elle se forge une voix et une personnalité capable d’affronter le public. Elle rencontre Christelle, une chanteuse à qui la vie sourit. Pour sortir son amie de la douleur, Christelle l'invite à imaginer un personnage fictif pour l'aider à reprendre confiance en elle.

Primera obra de teatre que m'agrada des de fa segles.
Una barreja entre un musical tipu "Rent" i el teatre de l'absurd.
Bastant anada de l'olla, però molt bona.

Take a walk in the park, take a valium pill

Belle and Sebastian: una mica avorrits i decepcionants.
Vam acabar veient un bon tros del concert des del bar.
Se les ha pasado el arroz?
O és només que l'autoflagelació suau i la nostàlgia infinita ja no ens posen?

Sarkozy, una victima?

"L'afer dels comptes secrets ja fa dos anys i mig que dura i es tracta d'una maquinació destinada a enfonsar-lo. Però Sarkozy no vol crear una crisi política a partir de dades que no estan confirmades. Els documents publicats a la premsa no són evidències judicials. En tot cas, vol anar fins al final d'aquest assumpte. Sarkozy és una víctima"

Nadine Morano, diputada UMP i persona de confiança de Sarkozy

La bellesa es relativa

Les angoisses identitaires de Bree qui doit s'affronter constamment au regard méprisant des autres et se justifier encore et toujours auprès de ses parents, son face-à-face complexe avec ce qu'elle s'apprête enfin à devenir et sa paternité absurde qui se transmue en relation oedipienne avec un ado turbulent, voilà qui ne laisse jamais le spectateur en plan.

Didier Peron, Libération

Dennis Finch

Una notícia molt frívola i molt estranya que acabo de llegir:
El nostre admirat Dennis Finch és novio de la dolenta de Melrose Place.

At war with the mystics

"És fàcil queixar-se sempre de Bush, sobretot quan en la nostra vida privada som igual de nuls, venjatius i gelosos que ell"

Wayne Coyne, cantant de The Flaming Lips, a Magic


A part de fer comentaris intel·ligents com aquest, el disc nou no està gens malament.

Coppola a Versalles

"No sóc el tipus de noia que es passa tota la tarda mirant per la finestra amb un aire trist"

Sofia Coppola a Les Inrockuptibles


Què haurà fet amb la biografia de Maria Antonieta? Serà Lost in translation versió Versalles? Seran Las vírgenes suicidas del segle XVIII? Serà només una decepció?

Resposta: el 24 de maig.

A la banda sonora, New Order, The Cure, The Strokes, Air i Phoenix (!).
A l'armari de la reina, unes bambes Converse (!!!).

Pal, aguanta't les ganes d'insultar-la :)

Un camion en reparation

Eugène a 20 ans. Il va mal et pourtant c'est l'été. Le soleil darde, la nature est là, il y a un bien-être certain. Eugène devrait se sentir bien, et pourtant quelque chose resiste.

"J'aimerais bien être un camion en réparation. Au moins on s'occupe de toi"

De moment, de les millors pelis d'aquest any.