Ingmar Bergman R.I.P.

Dos anys

Gairebé me n'oblido que avui ja fa dos anys que vaig venir a París pensant que era per un mes.

On how time passes

Avui em pensava permetre una reflexió tòpica a matar sobre el pas del temps però finalment he decidit estalviar-me-la.
És només que se'm fa raro haver passat de ser un niñato a que se m'acabin els descomptes per estudiants sense que me n'hagi adonat. En quin moment ha passat tot i per què ha estat de cop? Per què no ho he vist venir? Com pot ser que faci dos anys menys una setmana que vaig arribar a París!?

El paciente presenta un cuadro clínico agudo con los siguientes diagnósticos:

Malestar generacional després de passar la barrera dels 25 i veure que ja et trobes en la cuesta abajo de la juventud?

Trastorn transitori derivat de la proximitat de dues dates a celebrar (els dos anys + els 27)?

Proxima expiració de la targeta 12-25 dels ferrocarrils francesos sense possibilitat de renovar-la per ser massa vell?

Record idealitzat del curs 2005-2006 i de l'edat que el va acompanyar?

Atac de tonteria crònica?


I got up and went into the library to see how much I owed them.
The librarian said $32 even and you've owed it for eighteen years. I didn't deny anything. Because I don't understand how time passes. I have had those books. I have often thought of them. The library is only two blocks away.

Grace Paley, Wants


A la imatge, un bagel de salmó i formatge. Perquè no sé com il·lustrar el tema i perquè estan molt bons, ala.

Two days in Paris

Que ningú es perdi aquesta peli. Feia mesos (que dic mesos, anys!!!) que no reia tant al cine.

Fa uns anys que em preocupa que estiguem perdent el Woody Allen, que era una de les poques coses que em van animar l'adolescència (i la post-adolescència, encara més dura).

Està bé saber que, salvant les distàncies, li ha sortit una successora digna. I d'allà on menys m'ho esperava: Julie Delpy. I no només per les ulleres de pasta del seu personatge. Caldria que fos una mica més lletja per tenir la mateixa comicitat de l'homenet amb qui aquests dies tot polític que es preui vol fer-se una foto (els grans esdeveniments a BCN sempre acaben servint perquè recordi com en som, de provincians i de ridículs), però aceptamos barco. Julie, tens el nostre suport moral.

Springfield no està a Vermont

Una enquesta per Internet ha determinat que l'Springfield dels Simpson es troba a l'estat de Vermont, a Nova Anglaterra. Així acaba un llarguíssim debat sobre la situació de l'autèntica ciutat que va inspirar Matt Groening per crear l'escenari de la sèrie. En la competició hi han participat 14 Springfields en diferents estats dels EUA. Si el guanyador s'ha imposat és perquè compta amb una central nuclear i fins i tot amb un veí anomenat Flanders. Ara tindrà la sort d'acollir l'estrena mundial de la pel·lícula que s'estrena en unes setmanes i passar a la història, gràcies a un grup d'experts en màrqueting, com l'autèntic Springfield.

El que aquests experts en màrqueting no han entès --que ja cal ser curt-- és que la gràcia era no saber on es trobava el poble "de veritat". Groening ha dit mil vegades que Springfield és el prototip de poble americà i que si va triar aquest nom és perquè n'hi ha una quinzena a tot el país. L'imperi Fox sembla haver preferit acabar amb aquest misteri, que demostrava la intel·ligència de la sèrie, en benefici d'una gran operació publicitària. És com si es revelés quina cara tenia el jefe de Los Ángeles de Charlie o que hi havia al maleter de Pulp Fiction. En resum, una estupidesa elevada a la màxima potència.

O sigui que no, Sr. Murdoch, per a la seva informació li direm que Springfield no està a Vermont. I una nota per als internautes que han participat: cal ser imbècil per pensar que els Simpson viuen a Nova Anglaterra. Feu-vos-ho mirar.

Torna el vici

Aquesta setmana ha tornat el vici. Ja vaig per la quarta temporada, que de moment m'està decebent una mica. A diferència de la tercera, que va suposar un canvi d'estil brutal, aquesta em sembla más de lo mismo (tot i que això sigui sinònim de "molt bo"). M'hauria agradat que s'arrisquessin més. Igualment grande Claire i David i la mare, que em semblen els millors personatges per tota la complexitat que tenen. A part jo era molt fan de la Brenda però l'estan desperdiciant una mica i tornant-la massa bidimensional. En fin, és una llàstima que se m'acabin aviat els capítols, perquè segurament és una de les millors sèries de la història de la tele.

Edward Yang R.I.P.

Ocasió per veure (o tornar a veure) una de les meves pelis preferides dels últims anys i una de les poques asiàtiques que no m'han produït somnolència: Yi Yi.