Friday, June 30, 2006

Salveu la casa d'Screech


Salinger no ha despertat cap comentari. Vegem que passa amb un nou tema de cultura basura.

L'inoblidable Screech de Salvados por la campana, sèrie protagonitzada per l'insuportable Zack Morris, ha tingut la cara de començar aquesta campanya, que em sembla el més surrealista que he sentit en molt de temps. Com que no pot pagar la hipoteca de la seva megacasa a la costa de California, serà desallotjat properament. I, davant d'aquesta tragèdia, què podia fer el pobre Screech? Buscar-se'n una altra més assequible? Tornar a casa dels pares como todo hijo de vecino? De eso nada. La solució que s'ha inventat, amb una bona dosi de morro, és vendre "boniques" samarretes amb el logo de dalt. Amb els beneficis derivats de la cara de pena que fa a la foto, pretén poder pagar els seus deutes.

Com a nova evolució de les campanyes pro-medi ambient o estil hermanitas de la caridad, no té desperdici. Però es clar, això de què va exactament? Li hem de pagar danys i perjudicis per haver estat nen prodigi? Ser un damnificat per la fama justifica operacions així? Què serà el proper? Pagar-li la carrera universitària a Webster? Fer un fons comú pel pla de jubilació d'Steve Urkel?

Wednesday, June 28, 2006

Salinger


Abans de passar a un altre tema basura (ja en tinc un al cap), remuntem una mica al nivell. El treball de l'Eva sobre la literatura del no i el síndrome de Bartleby em va fer entrar mono de Salinger, que arriba puntualment un cop a l'any. Per qui no ho sàpiga viu retirat des de fa anys i no ha tornat a escriure des de poc després de l'èxit de El guardián entre el centeno (em nego a utilitzar el títol en català, El vigilant del camp de sègol, que gairebé sembla un títol descartat a última hora per a "Els Segadors").

Per cert, Eva, tinc moltes ganes de llegir el treball. Tot i que si no me l'envies ho entendré, perquè ensenyar un treball de la facultat és gairebé com donar a llegir el teu diari.

En fin, com que les aventures de Holden Caulfield me les conec gairebé de memòria, he començat a rellegir Franny and Zooey, que si algú encara no ha llegit no sé a què espera! Salinger parla com ningú de les coses importants que solen aparèixer camuflades com a banals:


Franny and Lane were both drinking Martinis. When the drinks had first been served to them, Lane had sampled his, then sat back and briefly looked around the room with an almost palpable sense of well-being at finding himself (he must have been sure no one could dispute) in the right place with an unimpeachably right-looking girl -- a girl who was not only extraordinarily pretty but, so much the better, not too categorically cashmere sweater and flannel skirt. Franny had seen this momentary little exposure, and had taken it in for what it was, neither more nor less. But by some old, standing arrangement with her psyche, she elected to feel guilty for having seen it, caught it, and sentenced herself to listen to Lane's ensuing conversation with a special semblance of absorption.

J.D. Salinger, Franny and Zooey

Tuesday, June 27, 2006

Midlake


Midlake, un altre descobriment. Tocaran al Summercase. Molt setenteros. Gairebé semblen sortits d'una màquina del temps. Entre els Beach Boys i Fleetwood Mac. Però amb cançons sobre el segle XIX als Estats Units!

Escolteu una cançó molt bona aquí.

I canteu:

Stonecutters made them from stones
Chosen specially for you and I
Who will live inside
The mountaineers gathered tender
Piled high
In which to take along
Driving many miles
Knowing they'd get here

Saturday, June 24, 2006

Aaron Spelling R.I.P.


Aaron Spelling l'ha palmat als 83 anys. Una gran pèrdua, perquè l'home es va inventar Vacaciones en el mar, Starsky y Hutch, Los ángeles de Charlie, Hotel, Dinastía, Sensación de vivir i Melrose Place.

Atenció, concurs d'homenatge: a veure qui endevina quina relació hi ha amb el bonic dibuix de sobre. El guanyador s'emporta una chapa freak amb aquest logo. El blog es torna interactiu.

Thursday, June 22, 2006

Cor zíngar


Al tanto amb aquest nou descobriment. El grup es diu Beirut i al darrere hi ha un niñato de 19 anys nascut a Nuevo Mexico però "amb ànima de poeta i cor zíngar", segons la seva discogràfica. Jo diria que és una barreja entre Rufus Wainwright, la música d'una peli de Kusturica i els duos entre Dominique A i Yann Tiersen. Per si tot això fos poc a sobre té una cançó que es titula "Prenzlauer Berg". Ha estat amor a primera vista.

Podeu escoltar legalment una cançó aquí.

Monday, June 19, 2006

Sufjan


Un any després d'escoltar-lo sense parar, encara em sembla el millor disc en molt de temps. Si algú encara no l'ha descobert, que ho faci de forma legal o il·legal.

Goldenrod and the 4H stone
The things I brought you
When I found out you had cancer of the bone

Your father cried on the telephone
And he drove his car into the Navy yard
Just to prove that he was sorry

In the morning, through the window shade
When the light pressed up against your shoulderblade
I could see what you were reading

Sufjan Stevens, "Casimir Pulaski Day"

Saturday, June 17, 2006

Lo quiero


Al març va ser el meu sant i ningú em va regalar res. De fet ningú no em va felicitar, i mira que per aquestes coses sóc molt catòlic. Però no us preocupeu, más vale tarde que nunca! Aquí teniu una idea pel mòdic preu de 16 euros. Últim còmic del tio de Ghost world, un geni. Preferiblement edició americana de tapes dures i en anglès. El trobareu a La Central de Mallorca. Pal, a tu et queda a prop de casa.

Friday, June 16, 2006

El mite

París, 26 d'agost. Aquí arriba. L'únic motiu perquè l'estiu passi aviat.

Thursday, June 15, 2006

Olvídate de ella


The science of sleep, tercera peli del Michel Gondry, s'estrena a finals d'any i val molt la pena, tot i no ser tan especial com Olvídate de mí. Quina pena i sentiment que fa haver d'escriure el títol en castellà però és que escriure'l en anglès és massa pedant i només li faltava això a aquest pobre blog.

El tema és, un altre cop, chico conoce chica (què guapa és Charlotte Gainsbourg). Però al tanto: chica quiere a chico hasta que chico quiere a chica. Perquè aleshores la noia s'ho repensa, perquè el noi està una miqueta "p'allá" i té idees rares i té l'estranya afició d'inventar objectes inútils i com diu la seva mare té una gran "aversió a la realitat", o sigui que la noia manté el contacte amb el noi però guardant certa distància fins que el pobre s'obsessiona i s'acaba tornant encara més boig. Real como la vida misma.

L'exclusiva de Gael García Bernal:
"Desde que no fumo porros sueño mucho más"

Com a mínim va ser molt més simpàtic que el director, que el més amable que va dir va ser:
"J'arrive pas a comprendre pourquoi vous les espagnols prononcez comme ça la V" (acompanyat d'un somriure sarcàstic). Hi va haver unes vibracions pèssimes. Quina pena, un altre mite que cau per si sol.

Keep on calling me names


When the pawn de Fiona Apple. Típic disc que escoltes dos cops i després no tornes a posar mai més. En aquell moment (buff, fa sis anys!?) em va semblar una altra Alanis Morissette barrejada amb l'odiosa Tori Amos i vaig pensar que ja se m'havia passat l'edat d'escoltar tonteries. A part semblava la típica tia histèrica i maniaco-depressiva que devia amargar la vida al pobre Paul Thomas Anderson, que després de la canya que li devia donar va decidir anar-se'n a viure amb l'actriu d'un programa còmic de la tele americana. Es devia enamorar per contrast.

Però bueno, ara crec que eren tot males primeres impressions i una mica de misogínia. Per sort la meva companya de pis tenia el disc abandonat en un racó i l'altre dia el vam posar i des d'aleshores ens hem viciat i fins i tot ha aconseguit "agermanar-nos". O sigui que doneu-li una oportunitat!

So keep on calling me names, keep on, keep on
And I'll keep kicking the crap till it's gone
If you keep on killing, you could get me to settle
And as soon as I settle, I bet I'll be able to move on

Fiona Apple, "The way things are"

Tuesday, June 13, 2006

Estic perdut


Finalment, després de mesos de patir en silenci, he descobert Lost.
I m'ha agradat molt. És com Supervivientes + Hitchcock + Jurassic Park + El bosque.

Personatges preferits:
  • La dona asiàtica. Aposto a que sap parlar anglès i s'ho calla.
  • El metrosexual. Només per voler salvar a algú que s'estava ofegant... i acabar ofegant-se! Algú així només pot despertar la meva simpatia.
  • Des del capítol 4, el boig.

    Personatges odiosos:
  • La pija. Segur que acabarà fent un viatge iniciàtic a l'illa i descobrirà les coses realment importants a la vida. Puagh.
  • El nen. Perquè li agraden més els gossos que les persones. D'hòstia.
  • Però sobretot, el metge. On s'ha vist tanta perfecció i tanta capacitat de lideratge juntes? Però si fins i tot és el típic que parla en imperatiu!!! Ni traumes infantils ni res, no hi ha res que ho justifiqui. Espero que la delinqüent que sembla Miss Mundo se'n vagi amb el terrorista i no amb ell.

    La llàstima és saber de antemano quins personatges moriran. Però bueno, és el que té fer xantatge a la gent amb informació confidencial...