Salinger

Abans de passar a un altre tema basura (ja en tinc un al cap), remuntem una mica al nivell. El treball de l'Eva sobre la literatura del no i el síndrome de Bartleby em va fer entrar mono de Salinger, que arriba puntualment un cop a l'any. Per qui no ho sàpiga viu retirat des de fa anys i no ha tornat a escriure des de poc després de l'èxit de El guardián entre el centeno (em nego a utilitzar el títol en català, El vigilant del camp de sègol, que gairebé sembla un títol descartat a última hora per a "Els Segadors").

Per cert, Eva, tinc moltes ganes de llegir el treball. Tot i que si no me l'envies ho entendré, perquè ensenyar un treball de la facultat és gairebé com donar a llegir el teu diari.

En fin, com que les aventures de Holden Caulfield me les conec gairebé de memòria, he començat a rellegir Franny and Zooey, que si algú encara no ha llegit no sé a què espera! Salinger parla com ningú de les coses importants que solen aparèixer camuflades com a banals:


Franny and Lane were both drinking Martinis. When the drinks had first been served to them, Lane had sampled his, then sat back and briefly looked around the room with an almost palpable sense of well-being at finding himself (he must have been sure no one could dispute) in the right place with an unimpeachably right-looking girl -- a girl who was not only extraordinarily pretty but, so much the better, not too categorically cashmere sweater and flannel skirt. Franny had seen this momentary little exposure, and had taken it in for what it was, neither more nor less. But by some old, standing arrangement with her psyche, she elected to feel guilty for having seen it, caught it, and sentenced herself to listen to Lane's ensuing conversation with a special semblance of absorption.

J.D. Salinger, Franny and Zooey