Two days in Paris
Que ningú es perdi aquesta peli. Feia mesos (que dic mesos, anys!!!) que no reia tant al cine.
Fa uns anys que em preocupa que estiguem perdent el Woody Allen, que era una de les poques coses que em van animar l'adolescència (i la post-adolescència, encara més dura).
Està bé saber que, salvant les distàncies, li ha sortit una successora digna. I d'allà on menys m'ho esperava: Julie Delpy. I no només per les ulleres de pasta del seu personatge. Caldria que fos una mica més lletja per tenir la mateixa comicitat de l'homenet amb qui aquests dies tot polític que es preui vol fer-se una foto (els grans esdeveniments a BCN sempre acaben servint perquè recordi com en som, de provincians i de ridículs), però aceptamos barco. Julie, tens el nostre suport moral.
4 Comments:
Jo només diré una cosa Scarlett Johannson va anar al concert de Jesus & Mary Chain del Summercase com els diaris de Barcelona es van encarregar d'anunciar a bomb i platitj... ;)
Ps: Aquella nit tots els badocs barcelonins ens vam posar AXE per si les mosques.
sí, ja he vist que ha estat el rumor del festival... tot i que no sé d'on se'l van treure. jo diria que de la màniga.
hi vas anar? m'hagués encantat veure jesus & mary chain amb o sense scarlett.
La vaig veure ahir!!!I no havia consultat el teu blog. Vaig muntar escándol al cine, ja em coneixes... brutal. He decidit que la meva relació de parella tindrà les mateixes característiques amb un home menys malhumorat però amb aquesta paciència i jo... amb menys drames. i sense ulleres de pasta negres, però amb pose d'artistes, els 2.jeje
Jeje, no m'enrecordava que havia llegit el teu post...és veritat, jo feia molt que no reia tant al cine!!!
M'encanta el sarcasme del tio:
"Genial, esto parece Irak"
Brutal!
Post a Comment
<< Home