L'era del buit

"Tots els ulls estaran a sobre teu", li diu Marianne Faithfull a Maria Antonieta al començament de la pel·lícula. El mateix es pot dir de Sofia Coppola. Té tots els ulls a sobre. Si fos el debut d'una desconeguda, ningú no dubtaria a aclamar la seva valentia per transgredir els codis de les pel·lícules d'època. Però després de l'èxit de Lost in translation s'esperava, com és normal, alguna cosa més gran i millor.

Trobar-li defectes a Marie Antoinette és molt fàcil perquè és una pel·lícula fallida. En part perquè no és tan arriscada com sembla. Es queda a mig camí a l'hora de prendre moltes decisions i ni tan sols té la coartada dels sentiments perquè no emociona. Fa una pel·lícula basada en els petits gestos i en els detalls secundaris, en els primers plans nerviosos i entretallats. Però no dubta a afegir-hi (potser per imposició d'uns estudis que hi han posat 40 milions de dòlars?) grans plans generals de Versalles que transpiren grandiloqüència. I entre aquestes panoràmiques rodades amb grua i centenars de figurants i el pla fix de les desoladores escales que dura minuts i que podria haver pintat Edward Hopper hi ha alguna cosa que no lliga. Tampoc funciona la barreja de les dues línies musicals: una més que moderna (Joy Division, New Order, The Strokes) i una altra totalment convencional. Calia ser més radical, perquè quan decideix ser-ho és quan la pel·lícula convenç.

La Maria Antonieta de Sofia Coppola parla amb accent de noia tonta de California i és completament aliena a l'emergència de la Revolució Francesa, a la qual gairebé no es fan referències. Sembla que ho posi fàcil per qualificar-la de superficial. Al mateix temps, Sofia Coppola demostra que fa el que li interessa sense voler contentar tothom i que és intel·ligent i que pren alguns riscos que sí que funcionen. El principal, fer una història sense la Història.

Altres exemples: l'exploració de l'espai de Versalles com si fossin els carrers de Tokyo, l'estètica de vídeo familiar per filmar la reialesa, una capacitat increïble de síntesi i el·lipsi, la ironia elegant (la pagesa que neteja els ous d'excrements de gallina perquè la reina se'ls trobi perfectes uns minuts més tard), els detalls secundaris que converteix en principals, tot el que queda fora de pla (l'arribada del rei des del punt de vista dels servents, el sol de primera hora que veu tothom menys l'espectador, després d'una festa de palau convertida en rave). I l'estètica, que no sempre és de postaleta: prefereix rodar un magma de núvols sobre Versalles que esperar que surti un sol resplandent.

Per a alguns potser hagués estat més profund rodar el mateix guió sense música i sense imatges de vídeoclip. És curiós que se li retregui tant la seva obsessió per l'estètica quan aquesta és una característica tan habitual de tot el que es fa avui. Tot són tries estètiques, fins i tot les pel·lícules de Ken Loach, que sovint tenen guions molt més mal escrits que aquest. Coppola tria una estètica enlluernadora de forma desacomplexada. Però no és fàcil disfrutar-la de forma desacomplexada. Potser perquè suposa acceptar que som superficials? És més superficial una seqüència estil videoclip que un pla fix de deu minuts? Dóna més informació? Dóna millor informació?

Si la postmodernitat és l'era d'un buit que ha acabat adquirint significat, Marie Antoinette és la pel·lícula que mereix la nostra època.