Sticky rain

La visita a Londres ha acabat després de 72 hores de pluja non-stop. Existeix alguna ciutat més consumista i amb pitjor metereologia? Però fins i tot així, quan t'indignes perquè a punt de començar juny estàs a deu graus i per tenir els mitjons mullats quan només en vas portar uns de recanvi i perquè el llit de l'alberg té pipi incrustat i per veure tants Starbucks per metre quadrat, té alguna cosa que fa que el dia següent la trobis a faltar. I us juro que no són els preus... A part, per pura vagància de no fer el càlcul de lliures a euros, acabes gastant indiscriminadament: dono fe.

Entre les noves adquisicions, gentilesa del meu compte corrent (ara raquític):
Una camisa i una samarreta (però no de l'horrible mercadillo de Camden, un mite que cau per si sol: Pal i Lai, tenien exactament la mateixa roba que fa cinc anys!), tres llibres entre els quals el per ara genial Drinking coffee elsewhere (pròxima pseudocrítica en sus pantallas) i dos cds un dels quals d'un grup que no conec però que tenia una portada molt maca amb un ocell que em va fascinar, una tassa Penguin injustificadament cara de El Gran Gatsby i un poster de la Tate Modern, i segur que m'oblido d'alguna cosa.

El gran descobriment d'aquesta visita ha estat Brick Lane, gran barri que no entenc com fins ara m'havia passat desapercebut. Menció especial a Brixton i agraïments a Lakuk i a la resta d'integrants de Kukrutz per la seva hospitalitat i consells!
Per cert, Laura, el bagel de salmó + cream cheese de la botigueta que em vas dir estava que te cagas! ;)

Les chansons d'amour

Una minipseudocrítica de la peli de moda a París:

Em va agradar perquè està rodada al costat de casa meva i hi ha mil coses amb les que t'identifiques si vius aquí, també de la història. Si no, potser l'hauria odiat, tot i que les cançons són maques. De totes formes l'anterior del mateix director, Dans Paris, li dóna mil voltes. Destaco Chiara Mastroianni (el engendro humano que va sortir d'un polvo entre el sobrevalorat Marcello i la gèlida Catherine Deneuve) que fins ara sempre m'havia semblat una aprofitada que estava a les pelis més per ser "filla de" que per mèrits propis. Canvio d'opinió: és grande grande i a sobre canta super bé.

Canteu una estoneta ici.

Suzanne

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.

Klicken hier und Karaoke!

Zodiac

Bravo David Fincher, per aquesta peli de la que m'esperava molt menys! Feia temps que no veia un thriller tan ben fet i tan sobri, sobretot quan el tema donava per molts excessos i pel sensacionalisme que veiem sempre...

Reconec que m'encanten les pelis amb periodistes a l'estil Todos los hombres del presidente, potser perquè retraten la professió amb un glamour que en realitat no té. A part, els jocs amb la llum, la banda sonora, el guió, el ritme (marcat per uns salts en el temps que al començament agobien però que acaben tenint sentit), l'esteticisme en la seva justa mesura: tot és perfecte. Només remarco algunes coses dels actors, que podrien haver estat més ben triats:

1. Jake Gyllenhaal o com s'escrigui serà molt guapo pero es tan expresivo como una lechuga. Se li perdona per ser ell però demanem públicament que deixi de repetir les mateixes cares de osito de peluche.

2. Robert Downey Jr comença a carregar una miqueta fent papers excèntrics o d'alcohòlic perdut o totes dues coses alhora. Sincerament, me'l crec més quan fa de novio d'Ally McBeal tot i la seva biografia.

3. Grande el meu admirat doctor Green de Urgencias, que estava injustament desaparegut. Llàstima que el seu personatge sigui definit pel seu interès pel sushi, un d'aquests recursos que el cine americà utilitza per donar informació sobre els secundaris que em posen NEGRE. Per sort és una excepció en aquesta peli: en tots els altres casos han evitat fer el mateix.

Bueno, en resum, que m'ha encantat contra pronòstic, tot i que reconec que vaig tornar a casa una mica cagat.

Pròxima pseudocrítica: Les chansons d'amour.

Se le va la olla

A algú més li sembla que la Björk està una miqueta p'allá?
A primera escolta, el seu últim disc és bastant insuportable.
Ai Isis, que encara acabaràs tenint raó!
Si té problemes, que prengui antidepressius i deixi les nostres oïdes tranquil·les!

Post partum

6 de maig, 20 hores.
En una data tan senyalada com avui, prefereixo recordar aquesta escena.
Impossible treure's del cap algunes imatges.
Crec que, com esperava, estic entrant en la depressió post-parto.

Viva Rufus

Bona notícia: surt un nou disc de Rufus Wainwright.
Mala notícia: no queden entrades per al seu concert.
El culpable: Sarkozy, per variar, en aquest cas per haver acaparat tot el meu temps i atenció.
El títol: tan cursi com Release the stars, però li perdonem per ser ell.
Les cançons: tan bones com aquesta!

Durant la campanya, en busca de referents, he descobert les cròniques de la corresponsal del New York Times (Elaine Sciolino), que són genials. De vegades són més estàndard (i per tant més coñazo), però sovint estan escrites amb un cinisme boníssim, amb una falsa innocència molt americana i un estil molt literari. De vegades sembla que les podria haver escrit un autor tipus Truman Capote o Dorothy Parker (autora que també estic descobrint, queda per a un pròxim post).

Un exemple: la notícia sobre el debat televisiu Royal vs. Sarkozy, a anys llum de *tot* el que va sortir a la premsa espanyola:

Ms. Royal repeatedly interrupted Mr. Sarkozy to get him to stop interrupting her, saying, “Let me finish,” and things like, “Please stop interrupting me because I know your strategy really well.”

But Mr. Sarkozy was also stopped short in mid-sentence over and over.

“Will you let me finish?” he asked at one point.

“No,” Ms. Royal said.

“Ah,” Mr. Sarkozy replied.

Le résultat

Si tothom votés com el meu barri, otro gallo cantaría.