- No me grite, que acabo de sufrir un desmayo!- Por mí, como si se le para el corazón!

Ahir vaig veure "Mujeres al borde de un ataque de nervios" després de molt de temps i no recordava que fos tan bona. Feia segles que no em reia tant! Les frases bordes, les arracades en forma de cafetera, la història dels chiitas, la mare d'Almodóvar llegint el telenotícies, l'advocada feminista... Crec que prefereixo aquest Almodóvar al melodramàtic, tot i que també m'agrada. Si teniu un dia dolent, us la recomano. I si no, també.

Un diàleg d'homenatge a la gran Chus Lampreave:

- Lo siento señorito, pero yo soy testiga de Jehová y mi religión me prohibe mentir. Yo sólo puedo decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad.

- Bueno, pues si no le pregunta, usted no diga nada.

- Si no me pregunta no se lo diré. Pero si me pregunta, tendré que contárselo todo con pelos y señales.
Ya me gustaría a mí mentir. Pero eso es lo malo de las testigas... que no podemos. Si no, aquí iba a estar yo.

Grace Paley

I saw my ex-husband in the street. I was sitting on the steps of the new library.

Hello, my life, I said. We had once been married for twenty-seven years, so I felt justified.

He said, What? What life? No life of mine.

I said, O.K. I don't argue when there's real disagreement. I got up and went into the library to see how much I owed them.

The librarian said $32 even and you've owed it for eighteen years. I didn't deny anything. Because I don't understand how time passes. I have had those books. I have often thought of them. The library is only two blocks away.

Serà ella

"Per què cal ser trist, lleig i avorrit per dedicar-se a la política?", va dir Ségolène Royal a la revista Time. Amb un llenguatge de carrer, sense cap tic propi d'un home providencial, ha aconseguit situar-se gairebé al mateix nivell que els ciutadans, amb un punt de frivolitat que de vegades ha impedit veure un corpus ideològic més sòlid del que es diu.

"La meva opinió és la dels francesos", va arribar a dir quan li van preguntar si volia que Turquia entrés a la UE. Es va considerar un senyal de populisme i una relliscada. Els polítics han d'imposar opinions al poble i mai al revés, li van recordar amb paternalisme. Però en la campanya de Royal no hi ha hagut improvisació: tot ha estat mesurat al mil·límetre per buscar l'empatia amb els ciutadans, des dels insistents eslògans fins a l'aprofitament de la seva imatge, marcada per un cert glamour provincià. La "democràcia participativa" que pregona consistirà a donar-los accés a la presa de decisions a través d'iniciatives pioneres en un país d'institucions oxidades: els jurats populars per avaluar l'acció política i el sindicalisme de masses a través d'una afiliació semiobligatòria.

Terror en el hipermercado

La matinada del 10 de febrer del 2005 Ikea va obrir un dels seus magatzems a la localitat d'Edmonton, al nord de Londres, després d'haver difós una campanya publicitària que prometia ofertes especials als primers clients. La seguretat del local no estava preparada per rebre els prop de 6.000 clients que, durant les hores prèvies a la inauguració, es van anar amuntegant a les portes, en un preludi de l'aldarull que es produiria minuts més tard. El magatzem només va poder romandre obert durant 30 escassos minuts. Més tard, els analistes van concloure que la promesa de preus barats en una zona socialment desafavorida estava condemnada a generar un desastre. Personalment, sempre m'ha fet la impressió que Ikea és un dels llocs més carregats de violència del nostre entorn immediat. Ho vaig poder comprovar una vegada en què, a l'últim tram del recorregut, a) una jove parella em va tallar (educadament) el pas cap a l'últim model que quedava d'una taula que desitjava comprar, b) em va cridar l'atenció una noia sola i fràgil que aconseguia carregar dues caixes immenses sobre el carro sense ajut de ningú, i c) un petit problema tècnic a la caixa va generar gairebé un espontani escamot de linxament dirigit a l'empleat.

L'incident d'Edmonton és un els fets reals que han servit d'inspiració a J.G. Ballard per a la seva última novel·la, Kingdom Come, apareguda fa pocs mesos a Anglaterra. L'obra parla del consumisme com una de les noves formes evolutives del feixisme. Novament, Ballard confirma la seva alçada com a disseccionador del present: comprar és, ara mateix, exercitar una violència socialment acceptada.

Jordi Costa, Avui

Corner of the world

El concert de Yo La Tengo d'ahir a la meva sala preferida (Café de la Danse) va ser del millor que he vist en molt de temps. A part de tocar tot l'últim àlbum sencer, que és molt bo (avís per a downloaders: el títol és I AM NOT AFRAID OF YOU AND I WILL BEAT YOUR ASS), van deixar que el públic fes peticions.

Algú va tenir la bona idea de demanar "My little corner of the world", que tenia totalment oblidada. I ells van tenir el detall de tocar-la. O sigui que un regalet per alegrar-vos el dia aquí.

Come along with me to my little corner of the world
Dream a little dream, in my little corner of the world
You'll soon forget that there's any other place
Tonight, my love, we'll share a sweet embrace

The Kooks

Aquest cap de setmana he vist un concert d'un grup que m'ha sorprès.

Es diuen The Kooks i en directe són brutals, tot i la disfressa d'estrella del cantant, que fa posturitas de cantant glam quan li escauria molt més un look de loser cool, estil Beck o Adam Green.

Són anglesos però a França estan triomfant: en sis mesos han tocat tres cops, cada vegada en una sala el doble de gran. Les entrades estaven esgotades des de feia mesos i entre el públic hi havia niñatos a dojo, amb pinta d'estar veient el seu primer concert de "rocanról". Quina sort que tenen: el meu va ser Dover.

Escolteu una cançoneta aquí.

Little Miss Sunshine

- Oh Frank, I'm so glad you're still here.

- Well, that makes one of us.

Però què bona!!!!!!!!!!