Maria Teresa Presidenta

Una dona que demostra que els polítics poden ser bons treballadors i bones persones. I que ja no cal que siguin homes providencials ni grans filòsofs. La seva popularitat demostra que ja s'espera una altra cosa de la classe política: són temps de De la Vega i no de Felipe González, de Ségolène Royal i no de Mitterrand.

Els rumors que serà candidata a l'alcaldia de Madrid fan por. Sense ella el govern de ZP no serà el mateix, sobretot si posen a l'infumable Jesús Caldera com a substitut. Maria Teresa, por qué no aprendes catalán (si és que no el parla, perquè va néixer a València) i et véns a la Generalitat, que els candidats que tenim no m'agraden gens??? I, si no, una idea: que se la reservin per l'après-Zapatero.

Delorean

El Delorean és el cotxe més freak de la història, i com a tal té una història igual de freak.

El Delorean tenia la particularitat de tenir dues portes que s'obrien cap a dalt.
Va ser fabricat del 1981 al 1983. Actualment són peces de col·leccionista: diuen que només en queden uns 6.000 a tot el món.
Va saltar a la fama després d'aparèixer a la primera peli de Regreso al futuro, que jo crec que guanya amb els anys, o no?

De poc va servir signar un contracte de product placement (que se noten las clases de comunicación corporativa donde Eva y yo fuimos merecedores de un histórico 0.5 en nuestro trabajo sobre plan de medios): l'empresa se'n va anar a pique just després que acabés el rodatge de la peli.

Motius principals de la bancarrota:
1) Ningú volia un cotxe en què les portes s'obren cap amunt (imagineu com sortir-ne si esteu al típic pàrquing on els cotxes estan aparcats amb un centímetre escàs entre porta i porta).
2) Al capo de l'empresa el van arrestar ni més ni menys que per tràfic de drogues.

Després d'això, la imatge de la companyia era tirant a dolenta, però la peli ja estava rodada i era tard per fer-se enrere, o sigui que es va quedar tal qual, tot i que en les dues continuacions van subtituir-lo per un Porsche, que devia córrer més però no tenia ni la meitat d'encant.

Com li explicava el mític Doc a un Michael J. Fox fent d'adolescent quan fregava la trentena, "si debes construir una máquina espacial, ¿por qué no ponerle un poco de estilo?".

Monocrom

"Vull sobrepassar l'art, la sensibilitat i la vida. Vull entrar en el buit"
Yves Klein, al Centre Pompidou fins febrer 2007.

Dancing about architecture

My architect és un documental sobre l'arquitecte Louis Kahn, mort en estranyes circumstàncies en una estació de tren de Nova York als anys 70. Acabava de construir el Parlament de Bangladesh, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX, i tenia previst reconstruir la gran sinagoga de Jerusalem, un projecte que es va perdre. Però també tenia un costat ocult: tres famílies paral·leles, dues de les quals mai no va reconèixer públicament.

El seu fill bastard Nathaniel intenta descobrir qui va ser el seu pare a través d'aquest documental, exemplar en l'ús de les imatges d'arxiu, la forma de fer les entrevistes, la fotografia, l'estructura, l'equilibri i el ritme. Només se li pot retreure un final on s'explica i fins i tot es justifica l'absència del pare pel seu talent artístic. Una concessió, perquè acabar la investigació amb més preguntes de les que tenia al començament hagués estat molt poc reconfortant, sobretot per a l'espectador. Així, l'argument final és una espècie de "tenía tanto amor que dar a toda la humanidad que se olvidó de dárselo a sus hijos". Com si ser un geni justifiqués ser un autèntic fill de puta a nivell personal: una aberració.

A la llista de millors documentals dels últims anys amb:
Capturing the Friedmans
Spellbound
Inside Deep Throat
El cielo gira