Rock en Seine

Arribo a diumenge amb les energies a la reserva. Està clar que, cada vegada més, això dels festivals només s'aguanta una nit. Però com sempre arribo al final amb un record una mica idealitzat, amb la sensació d'haver-m'ho passat millor del que m'ho he passat, potser perquè el cansanci del moment t'impedeix veure-ho amb tanta claretat.

No va ser cap sorpresa que Radiohead fessin el millor concert del festival, perfectament equilibrat entre tot el seu repertori, apuntant com serà el seu futur imminent: més Amnesiac que Hail to the thief, però amb guitarres que gairebé semblen sortides de The Bends. Va ser especialment maco veure el concert al costat d'un grup de nens de 14 anys que els veien per primera vegada i se sabien l'OK Computer de memòria: el relleu generacional està assegurat. Reconec que em van commoure, fins al punt que vaig decidir regalar-li la poca aigua que em quedava a un d'ells, més que res per evitar que es deshidratés entre la multitud. Em va despertar una solidaritat rara-rara-rara, pese a tener la grosería de hablarme de usted. Si vulgués ser cursi diria que "Radiohead ens fan ser millors persones". Però com que sóc un cínic només diré que fan que la música sigui una mica millor. Buff, això ha quedat molt de revista musical fashion. Demano perdó pels vòmits massius.

Tot i que Radiohead fossin més grans, més forts i més importants, tinc una debilitat especial per Beck. Va fer tot el concert amb un grup de titelles al fons (a la foto) que reproduïen exactament el que feien ell i tots els altres músics, una mica a l'estil de Cómo ser John Malkovich. Va ser tan tan tan bo que se li perdona que la selecció de les cançons fos tirant a normaleta i que toqués molts temes nous que, sincerament, no fan gaire bona pinta.