Blog provisional

Melissa Bank

2008-09-08T09:42:00.006+02:00

That day, she was wearing a fedora, a charcoal-colored suit with a short jacket and an ankle-length skirt, and delicate laced-up boots. She might've been a romantic heroin from a novel, The Age of Innocence maybe, except she was with me, in my sacky wool dress, a worker in a documentary about the lumpen proletariat.

Melissa Bank, The Girls' Guide to Hunting and Fishing

Un llibre divertidíssim. És ridícul que ens la venguin com una aprenent de Bridget Jones qualsevol: aquesta dona és un geni. Per sort, sabem que el temps l'acabarà posant al lloc que es mereix, com ha passat amb tants escriptors menyspreuats per la seva època. Una recomanació.

I ♥ Obama

2008-09-02T10:06:00.004+02:00

Després de molts dubtes sobre la seva experiència, de cert sentiment d'injustícia respecte a com van tractar els mitjans a la Hillary Clinton ("Hillary sigue con su drama", va arribar a titular el sacrosanto El País), d'una lectura en profunditat del seu programa i d'haver-lo pogut veure aquest estiu en les distàncies curtes, he decidit sumar-me a l'Obamania.

Aquesta foto m'agrada molt. Les ments perverses o els semiòlegs, que de fet formen part del primer grup, potser hi veuran una imatge tipus "Ponga un negro en su mesa". Sí, és veritat que és bastant curiós que hagin triat aquesta imatge on Obama i Michelle mengen com si estiguessin afamats davant d'una parella WASP molt digna. Però la cosa no va molt més enllà. A primera vista simplement em va recordar a un quadre all-American estil Edward Hopper.

No recordava haver escrit aquesta entrada fa més de dos anys. Què estrany.

MGMT

2008-07-03T21:22:00.004+02:00

Cada any hi ha un grup de l'any.

I aquest any es diuen MGMT (pronúnciese "Management" si es vol anar d'enterat per la vida).

Razón aquí.

Estiu (!?)

2008-06-20T16:02:00.008+02:00

Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour. T.S. Eliot, The Waste Land

I used to rule the world

2008-06-20T12:31:00.001+02:00

Sóc l'únic que creu que el nou disc de Coldplay és una obra mestra? La cançó que li dóna títol és realment preciosa. Podria fer-me fàcilment l'enteradillo i dir que el que m'ha fascinat és la producció de Brian Eno, però mentiria. El que en realitat passa és que sempre m'han fascinat aquestes success stories a l'americana protagonitzades per nerds i patitos feos que acaben convertits en estrelles mundials i sex symbols per qui tothom baveja. Exemples: Scarlett Johansson (veanse fotos del període Ghost World), Adrien Brody (en qualsevol cosa anterior a El pianista) i per sobre de tots ells Chris Martin, que ha passat d'haver perdut la virginitat a los veintimuchos (segons la seva pròpia confessió) a tenir fills de noms afruitats amb tota una estrella de Hollywood, ex de Brad Pitt para más inri. Sí, deu ser un símbol irrevocable que aquest món no està tan malament com ens pensem... ;)

Lenni Jabour

2008-05-24T11:28:00.002+02:00

Another year goes by

The circle turns into a line

He drives me by the seaside

And I dream of going nowhere

Grégoire Bouillier

2008-05-24T11:00:00.004+02:00

"Tu es un enfant de l'amour", m'a répété toute mon enfance ma mère, sans que je sache ce que cela voulait dire et si ce n'était pas plutôt inquiétant. En public, elle aimait évoquer ma peau mate et le fait que je n'aie rien d'un Bouillier. Lorsqu'elle me révéla, bien plus tard et à ma demande, les circonstances de ma conception, elle conclut en disant qu'elle avait lu dans un magazine que lorsque deux hommes éjaculent dans le vagin de la femme, leurs spermatozoïdes, au lieu de rivaliser, fusionnent pour féconder l'ovule et donner naissance à un mutant.

[...]

Comme pour son premier fils, ma mère n'a jamais douté qu'elle attendait un garçon. "Je suis incapable d'avoir une fille", dit-elle avec fierté. Ce qui ne l'empêchait pas de me friser les cheveux avec son Babyliss quand l'envie lui prenait. Elle dit aussi que jamais elle ne voulut d'un troisième enfant, persuadée qu'il aurait été difforme ou mongolien. Et une fois je l'entendis s'esclaffer: "Je suis une vraie lapine", exprimant par cette formule imagée le don qu'elle avait de tomber enceinte dès qu'elle faisait l'amour, et même parfois pendant ses règles. Elle ne sait plus combien de fois elle avorta. Une bonne quinzaine, avoue-t-elle sans gêne.

Grégoire Bouillier, Rapport sur moi

Desenterrando discos (2)

2008-03-23T12:11:00.002+01:00

Faintly optimistic...

Heath Ledger R.I.P.

2008-01-24T11:59:00.001+01:00

Inoblidable Ennis del Mar a Brokeback Mountain i el millor actor de I'm not there, la peli sobre Bob Dylan que s'estrena aviat i on ho fa mil vegades millor que la Cate Blanchett. Tenia només 28 anys i començava a prometre. Tenia personalitat, intensitat i triava bé els papers. Una gran pèrdua.

My Blueberry Nights

2007-12-09T11:50:00.002+01:00

Una gran decepció, que demostra que Wong Kar Wai potser està sobrevalorat. Aquesta és la seva primera peli en anglès i ens permet veure què passa quan treiem tot l'envoltori a les seves pelis, tot el paper de regal, tot l'exotisme de l'escenari i els actors asiàtics i els diàlegs minimalistes que en el fons no entenem, i la portem a un terreny que ens resulta més familiar. El resultat és que està completament buida i que no cola. Ingredients:

- Diàlegs estúpids, estereotips purs i durs, que no aconsegueixen emocionar ni una sola vegada (o potser una, sent molt generosos).

- Una realització plana i videoclipera que s'escuda en la fotografia perquè sembli que el que s'està explicant és molt molt trascendent.

- Actors que no saben què fer amb els seus personatges. Jude Law, espantós, torna a fer de Jude Law però aquest cop amb un fort accent de Mancheeestaaaah. M'agradava molt més quan era menys perfecte, la veritat. Avui sóc incapaç de creure-me'l en cap personatge. Un horror. Norah Jones fa alguns esforços, però no els suficients. Casi millor que segueixi amb la música.

- Natalie Portman és sens dubte la millor, però el seu personatge i la seva horrorosa caracterització són tan ridículs que no pot fer gran cosa.

- Cat Power dóna una lliçó d'interpretació a totes les estrelles de l'univers amb una aparició de només tres minuts que acaba sent el millor moment de la peli.

En canvi, entre les pelis de la pròxima temporada que no us heu de perdre hi ha I'M NOT THERE i AL OTRO LADO. Próximamente en sus pantallas.

I ♥ Efterklang

2007-11-08T09:34:00.000+01:00

A part de fer les portades més maques del món, són boníssims.
Més informació, aquí.

I ♥ Beirut

2007-11-08T09:33:00.000+01:00

Aquí està el show que un dels grups del moment va muntar a la rue Oberkampf. Per cert, em sembla bastant immoral que el cantant tingui 21 anys. Comença a fer ràbia veure gent que té sis o set anys menys que tu i sis o set vegades més talent. Basta ya! Sumem-nos a una bona causa: prohibim l'explotació infantil per salvar els nostres egos!

Desenterrando discos (1)

2007-11-02T21:20:00.000+01:00

Sleep the clock around

And the moment will come when composure returns
Put a face on the world, turn your back to the wall
And you walk twenty yards with your head in the air
Down the Liberty Hill, where the fashion brigade
Look with curious eyes on your raggedy way
And for once in your life you have nothing to say
And could this be the time when somebody will come
To say, "Look at yourself, you're not much use to anyone"

Take a walk in the park, take a valium pill
Read the letter you got from the memory girl
But it takes more than this to make sense of the day
Yeah it takes more than milk to get rid of the taste
And you trusted to this, and you trusted to that
And when you saw it all come, it was waving the flag
Of the United States of Calamity, hey!
After all that you've done boy, Im sure you're going to pay

In the morning you come to the ladies salon
To get all fitted out for The Paperback Throne
But the people are living far away from the place
Where you wanted to help, it's a bit of a waste
And the puzzle will last till somebody will say
"There's a lot to be done while your head is still young"
If you put down your pen, leave your worries behind
Then the moment will come, and the memory will shine

Now the trouble is over, everybody got paid
Everybody is happy, they are glad that they came
Then you go to the place where you've finally found
You can look at yourself sleep the clock around

Memòria històrica

2007-10-18T14:12:00.000+02:00

Impresentable l'actitud del PP en la negociació de la llei de la memòria històrica, per no parlar de la d'Esquerra Republicana, que també ha votat en contra per raons completament partidistes.

Ángel Acebes ha dit que la llei culmina una legislatura "dedicada a dividir los españoles en vez de unirlos". Jaime Mayor Oreja s'ha negat a condemnar el franquisme "porque muchas familias lo vivieron con normalidad". Sens dubte, una excusa magistral. El PP segueix utilitzant el pacte de silenci de la transició per no obrir la caixa de Pandora, fent veure que si ignora el problema s'acabarà solucionant tot sol.

Quan llegeixo coses així em queda clar que portem a sobre un retràs democràtic de gairebé un segle. A França la gent flipa que encara hi hagi gent que es negui a condemnar el franquisme i a eliminar els símbols de la dictadura que queden als carrers. Hi ha temes on caldria un cert consens nacional i una certa dignitat general, que a Espanya sol brillar per la seva absència, molt més que a altres països i molt més del que ens pensem.

Per il·lustrar aquest tema, en el que porto pensant uns quants dies, una foto del gran Santiago Carrillo (que per cert sempre m'ha recordat molt al meu avi, físicament i pel costat abuelo cebolletas).

How Nancy wished that everything was an April fool's joke

2007-10-10T16:37:00.001+02:00

Control

2007-10-02T13:08:00.000+02:00

Brutal aquesta pel·lícula sobre el líder de Joy Division, Ian Curtis. Tan bona que m'han entrat ganes de tornar a escriure per aquí.

La millor escena és quan Ian i la seva dona (algú més és fan de Samantha Morton? impagable la cara d'amiració que fa quan el seu novio recita Wordsworth: this is love) surten de la festa i ell li pregunta si li agradaria tenir relacions amb un altre. Ella li diu que aquesta pregunta li fa preguntar-se si ell encara l'estima. Ell contesta que de fet s'ho està preguntant. Ella s'enfonsa. Segueix caminant cap a la càmera però es va tornant borrosa mentre ell segueix enrere, amb els seus dubtes.

Un clàssic automàtic.

M'ha fet gràcia

2007-08-31T00:45:00.001+02:00

O més aviat:
Are we in this city or the one across the world?
Una de les impagables i pedantíssimes tires còmiques del New Yorker.

Ghost World

2007-08-31T00:42:00.000+02:00

Avui l'he tornat a veure per vegada número mil. Qué grande. Mirror father mirror. Sempre està bé recordar els temps en què Scarlett Johansson era una autèntica NERD. Per no perdre la perspectiva sobre com funciona el món.

Grace Paley R.I.P.

2007-08-28T14:49:00.000+02:00

Això comença a semblar un blog necròfil però és que han mort molts pesos pesants aquest estiu. L'última --i la que m'ha afectat més-- ha estat l'escriptora Grace Paley, que ja he citat diverses vegades en aquest blog.

Aquest és un text que vaig escriure per una revista fa uns anys quan van editar una antologia amb tots els seus contes:

Grace Paley sintió pronto la compulsión del narrador. Corrían los 50 en Estados Unidos, la década de la mística femenina, y su destino señalaba en dirección a la cocina. Pero ella prefirió contar historias sobre esos neoyorquinos que nunca salen de su ciudad o que, como mucho, toman de vez en cuando el transbordador hasta Hoboken. La obra de esta hija de inmigrantes judíos ucranianos es breve en todos los sentidos, pero está llena de prodigios a pequeña escala. Este volumen recoge sus tres libros de relatos, que nos permiten descubrir a una autora con las facultades de observación parabólica de Raymond Carver, pero menos amarga y más ácida. Los primeros cuentos, que no desencajarían en una antología de la escuela del New Yorker, parecen llenos de figurantes sin frase en una película de Woody Allen. Los últimos demuestran la evolución de una prosa mínima y cada vez más confesional, inspirada por las batallas libradas por la autora contra todas las injusticias posibles en la segunda mitad del siglo pasado. Paley parece tener dos buenos oídos. Uno entiende de técnica, sabe
sugerir y utiliza la elipsis de una forma ejemplar. El otro reproduce las conversaciones hogareñas y el peso de la tradición judía con voluntad sarcástica, pero también testimonial. Cuando se combinan con precisión, dan lugar a momentos tan brillantes como "Deseos", la historia de una mujer que tarda 18 años en devolver unos libros a la biblioteca pública. En tan sólo tres páginas, Grace Paley se asegura un lugar en la memoria.

Si voleu llegir "Deseos", el meu conte preferit, traduït en castellà, feu clic aquí.

També recomano l'antologia editada per Anagrama (Cuentos completos), sobretot el primer terç (The little disturbances of man).

Ingmar Bergman R.I.P.

2007-07-30T13:18:00.000+02:00

Dos anys

2007-07-27T21:19:00.000+02:00

Gairebé me n'oblido que avui ja fa dos anys que vaig venir a París pensant que era per un mes.

On how time passes

2007-07-21T18:10:00.000+02:00

Avui em pensava permetre una reflexió tòpica a matar sobre el pas del temps però finalment he decidit estalviar-me-la.
És només que se'm fa raro haver passat de ser un niñato a que se m'acabin els descomptes per estudiants sense que me n'hagi adonat. En quin moment ha passat tot i per què ha estat de cop? Per què no ho he vist venir? Com pot ser que faci dos anys menys una setmana que vaig arribar a París!?

El paciente presenta un cuadro clínico agudo con los siguientes diagnósticos:

Malestar generacional després de passar la barrera dels 25 i veure que ja et trobes en la cuesta abajo de la juventud?

Trastorn transitori derivat de la proximitat de dues dates a celebrar (els dos anys + els 27)?

Proxima expiració de la targeta 12-25 dels ferrocarrils francesos sense possibilitat de renovar-la per ser massa vell?

Record idealitzat del curs 2005-2006 i de l'edat que el va acompanyar?

Atac de tonteria crònica?

I got up and went into the library to see how much I owed them.
The librarian said $32 even and you've owed it for eighteen years. I didn't deny anything. Because I don't understand how time passes. I have had those books. I have often thought of them. The library is only two blocks away.

Grace Paley, Wants

A la imatge, un bagel de salmó i formatge. Perquè no sé com il·lustrar el tema i perquè estan molt bons, ala.

Two days in Paris

2007-07-13T13:20:00.000+02:00

Que ningú es perdi aquesta peli. Feia mesos (que dic mesos, anys!!!) que no reia tant al cine.

Fa uns anys que em preocupa que estiguem perdent el Woody Allen, que era una de les poques coses que em van animar l'adolescència (i la post-adolescència, encara més dura).

Està bé saber que, salvant les distàncies, li ha sortit una successora digna. I d'allà on menys m'ho esperava: Julie Delpy. I no només per les ulleres de pasta del seu personatge. Caldria que fos una mica més lletja per tenir la mateixa comicitat de l'homenet amb qui aquests dies tot polític que es preui vol fer-se una foto (els grans esdeveniments a BCN sempre acaben servint perquè recordi com en som, de provincians i de ridículs), però aceptamos barco. Julie, tens el nostre suport moral.

Springfield no està a Vermont

2007-07-11T14:00:00.000+02:00

Una enquesta per Internet ha determinat que l'Springfield dels Simpson es troba a l'estat de Vermont, a Nova Anglaterra. Així acaba un llarguíssim debat sobre la situació de l'autèntica ciutat que va inspirar Matt Groening per crear l'escenari de la sèrie. En la competició hi han participat 14 Springfields en diferents estats dels EUA. Si el guanyador s'ha imposat és perquè compta amb una central nuclear i fins i tot amb un veí anomenat Flanders. Ara tindrà la sort d'acollir l'estrena mundial de la pel·lícula que s'estrena en unes setmanes i passar a la història, gràcies a un grup d'experts en màrqueting, com l'autèntic Springfield.

El que aquests experts en màrqueting no han entès --que ja cal ser curt-- és que la gràcia era no saber on es trobava el poble "de veritat". Groening ha dit mil vegades que Springfield és el prototip de poble americà i que si va triar aquest nom és perquè n'hi ha una quinzena a tot el país. L'imperi Fox sembla haver preferit acabar amb aquest misteri, que demostrava la intel·ligència de la sèrie, en benefici d'una gran operació publicitària. És com si es revelés quina cara tenia el jefe de Los Ángeles de Charlie o que hi havia al maleter de Pulp Fiction. En resum, una estupidesa elevada a la màxima potència.

O sigui que no, Sr. Murdoch, per a la seva informació li direm que Springfield no està a Vermont. I una nota per als internautes que han participat: cal ser imbècil per pensar que els Simpson viuen a Nova Anglaterra. Feu-vos-ho mirar.

Torna el vici

2007-07-05T14:21:00.000+02:00

Aquesta setmana ha tornat el vici. Ja vaig per la quarta temporada, que de moment m'està decebent una mica. A diferència de la tercera, que va suposar un canvi d'estil brutal, aquesta em sembla más de lo mismo (tot i que això sigui sinònim de "molt bo"). M'hauria agradat que s'arrisquessin més. Igualment grande Claire i David i la mare, que em semblen els millors personatges per tota la complexitat que tenen. A part jo era molt fan de la Brenda però l'estan desperdiciant una mica i tornant-la massa bidimensional. En fin, és una llàstima que se m'acabin aviat els capítols, perquè segurament és una de les millors sèries de la història de la tele.

Edward Yang R.I.P.

2007-07-01T13:51:00.001+02:00

Ocasió per veure (o tornar a veure) una de les meves pelis preferides dels últims anys i una de les poques asiàtiques que no m'han produït somnolència: Yi Yi.

I ♥ Amy Winehouse

2007-06-26T11:46:00.000+02:00

Gran descobriment clicant aquí.

Sembla la Tata Fine sota els efectes d'un cocktail de drogues però té cançons molt guais d'aquelles que alegren el dia.

Per cert, atenció a la nova mini-secció a la barra de la dreta on el meu narcissisme es veu definitivament completat: ara fins i tot us puc comunicar quins discos escolto i quin llibre llegeixo!

Democràcia

2007-06-15T15:28:00.000+02:00

Dos recordatoris que potser serveixen per relativitzar moltes coses:

1. Recordem que fa 30 anys i un dia encara no es podia votar.
2. Recordem que fa tres anys i tres mesos el nostre president es deia José María Aznar.

Damnificats per la declaració de la renta, unim-nos!

2007-06-07T16:42:00.000+02:00

Com és possible que algú que va cobrar el més justet per anar tirant, que va tenir un mes de vacances no remunerades, que ho va facturar tot sense IVA perquè després no li fotessin el pal, que va pagar els autònoms como buen hijo de vecino, que no té cap propietat ni patrimoni, i que viu a l'estranger i no aprofita cap ni un dels serveis públics hagi de pagar 250 euros després de fer la declaració???

Jo no dic que no sigui així, però aquest sistema no té cap lògica quan hi ha empresaris millonetis que aconsegueixen que els hi tornin una pasta cada any. ZP, toma cartas en el asunto! Sobre todo ahora que el proceso de paz ya no te tendrá ocupado...

M'he informat i no sóc un cas únic en la nostra generació de mileuristes amb contractes basura! Unim-nos per protestar!!!!!!!

O en su defecto, siguem realistes: protestem en privat i alliberem la mala llet que portem dins. Obro el meu blog als damnificats perquè expliquin el seu testimoni!!!

Sticky rain

2007-05-30T13:40:00.000+02:00

La visita a Londres ha acabat després de 72 hores de pluja non-stop. Existeix alguna ciutat més consumista i amb pitjor metereologia? Però fins i tot així, quan t'indignes perquè a punt de començar juny estàs a deu graus i per tenir els mitjons mullats quan només en vas portar uns de recanvi i perquè el llit de l'alberg té pipi incrustat i per veure tants Starbucks per metre quadrat, té alguna cosa que fa que el dia següent la trobis a faltar. I us juro que no són els preus... A part, per pura vagància de no fer el càlcul de lliures a euros, acabes gastant indiscriminadament: dono fe.

Entre les noves adquisicions, gentilesa del meu compte corrent (ara raquític):
Una camisa i una samarreta (però no de l'horrible mercadillo de Camden, un mite que cau per si sol: Pal i Lai, tenien exactament la mateixa roba que fa cinc anys!), tres llibres entre els quals el per ara genial Drinking coffee elsewhere (pròxima pseudocrítica en sus pantallas) i dos cds un dels quals d'un grup que no conec però que tenia una portada molt maca amb un ocell que em va fascinar, una tassa Penguin injustificadament cara de El Gran Gatsby i un poster de la Tate Modern, i segur que m'oblido d'alguna cosa.

El gran descobriment d'aquesta visita ha estat Brick Lane, gran barri que no entenc com fins ara m'havia passat desapercebut. Menció especial a Brixton i agraïments a Lakuk i a la resta d'integrants de Kukrutz per la seva hospitalitat i consells!
Per cert, Laura, el bagel de salmó + cream cheese de la botigueta que em vas dir estava que te cagas! ;)

Les chansons d'amour

2007-05-25T14:08:00.000+02:00

Una minipseudocrítica de la peli de moda a París:

Em va agradar perquè està rodada al costat de casa meva i hi ha mil coses amb les que t'identifiques si vius aquí, també de la història. Si no, potser l'hauria odiat, tot i que les cançons són maques. De totes formes l'anterior del mateix director, Dans Paris, li dóna mil voltes. Destaco Chiara Mastroianni (el engendro humano que va sortir d'un polvo entre el sobrevalorat Marcello i la gèlida Catherine Deneuve) que fins ara sempre m'havia semblat una aprofitada que estava a les pelis més per ser "filla de" que per mèrits propis. Canvio d'opinió: és grande grande i a sobre canta super bé.

Canteu una estoneta ici.

Suzanne

2007-05-23T14:13:00.000+02:00

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.

Klicken hier und Karaoke!

Zodiac

2007-05-21T15:54:00.000+02:00

Bravo David Fincher, per aquesta peli de la que m'esperava molt menys! Feia temps que no veia un thriller tan ben fet i tan sobri, sobretot quan el tema donava per molts excessos i pel sensacionalisme que veiem sempre...

Reconec que m'encanten les pelis amb periodistes a l'estil Todos los hombres del presidente, potser perquè retraten la professió amb un glamour que en realitat no té. A part, els jocs amb la llum, la banda sonora, el guió, el ritme (marcat per uns salts en el temps que al començament agobien però que acaben tenint sentit), l'esteticisme en la seva justa mesura: tot és perfecte. Només remarco algunes coses dels actors, que podrien haver estat més ben triats:

1. Jake Gyllenhaal o com s'escrigui serà molt guapo pero es tan expresivo como una lechuga. Se li perdona per ser ell però demanem públicament que deixi de repetir les mateixes cares de osito de peluche.

2. Robert Downey Jr comença a carregar una miqueta fent papers excèntrics o d'alcohòlic perdut o totes dues coses alhora. Sincerament, me'l crec més quan fa de novio d'Ally McBeal tot i la seva biografia.

3. Grande el meu admirat doctor Green de Urgencias, que estava injustament desaparegut. Llàstima que el seu personatge sigui definit pel seu interès pel sushi, un d'aquests recursos que el cine americà utilitza per donar informació sobre els secundaris que em posen NEGRE. Per sort és una excepció en aquesta peli: en tots els altres casos han evitat fer el mateix.

Bueno, en resum, que m'ha encantat contra pronòstic, tot i que reconec que vaig tornar a casa una mica cagat.

Pròxima pseudocrítica: Les chansons d'amour.

Se le va la olla

2007-05-17T21:33:00.000+02:00

A algú més li sembla que la Björk està una miqueta p'allá?
A primera escolta, el seu últim disc és bastant insuportable.
Ai Isis, que encara acabaràs tenint raó!
Si té problemes, que prengui antidepressius i deixi les nostres oïdes tranquil·les!

Post partum

2007-05-16T18:23:00.000+02:00

6 de maig, 20 hores.
En una data tan senyalada com avui, prefereixo recordar aquesta escena.
Impossible treure's del cap algunes imatges.
Crec que, com esperava, estic entrant en la depressió post-parto.

Viva Rufus

2007-05-10T17:42:00.000+02:00

Bona notícia: surt un nou disc de Rufus Wainwright.
Mala notícia: no queden entrades per al seu concert.
El culpable: Sarkozy, per variar, en aquest cas per haver acaparat tot el meu temps i atenció.
El títol: tan cursi com Release the stars, però li perdonem per ser ell.
Les cançons: tan bones com aquesta!

2007-05-09T16:39:00.000+02:00

Durant la campanya, en busca de referents, he descobert les cròniques de la corresponsal del New York Times (Elaine Sciolino), que són genials. De vegades són més estàndard (i per tant més coñazo), però sovint estan escrites amb un cinisme boníssim, amb una falsa innocència molt americana i un estil molt literari. De vegades sembla que les podria haver escrit un autor tipus Truman Capote o Dorothy Parker (autora que també estic descobrint, queda per a un pròxim post).

Un exemple: la notícia sobre el debat televisiu Royal vs. Sarkozy, a anys llum de *tot* el que va sortir a la premsa espanyola:

Ms. Royal repeatedly interrupted Mr. Sarkozy to get him to stop interrupting her, saying, “Let me finish,” and things like, “Please stop interrupting me because I know your strategy really well.” But Mr. Sarkozy was also stopped short in mid-sentence over and over. “Will you let me finish?” he asked at one point. “No,” Ms. Royal said. “Ah,” Mr. Sarkozy replied.

Le résultat

2007-05-07T10:56:00.000+02:00

Si tothom votés com el meu barri, otro gallo cantaría.

Ja queda menys

2007-04-28T22:21:00.000+02:00

Baul de los recuerdos

2007-04-15T15:18:00.000+02:00

Aquest matí m'he llevat, ben aviat comme il faut, i he tingut la idea de recuperar un disc vell del meu baúl de los recuerdos en forma de funda-de-CDs-que-em-vaig-emportar-de-Barcelona-a-l'hora-de-l'exili-pensant-que-no-podria-sobreviure-sense-ells. Finalment, han acabat criant pols, relegats a l'oblit per culpa del meu pijerío efervescent. Qui m'hagués dit fa dos anys que acabaria sucumbint a l'Ipod? De tant en tant encara els dono un cop d'ull com qui mira fotos de quan era petit, amb aquella mena de barreja de nostàlgia i vergonya que t'agafa quan descobreixes que sí, que tu també vas portar chandals amb rodilleras.

En fin, que avui he decidit treure'n un a passejar i ha resultat que no estava caducat i que encara tenia efecte! De cop m'he recordat que va sonar en una d'aquelles festes indies-populars d'Infantes, dos conceptes que haurien de ser antagònics, però recordem que el miracle es va produir dos anys consecutius.

Endevineu quin és? La solució, aquí.

PS. Que alguna ànima caritativa em regali aquesta samarreta tan chula de la foto, vaaaaa.
Penseu que el meu aniversari és la setmana que ve.
Bueno, vale. És mentida.

Mi hombro

2007-04-01T15:16:00.000+02:00

Hoy me he despertado con un dolor en el hombro que ni te cuento.

Parece ser que es una inflamación, consecuencia de:
- mala postura permanente al dormir
- mala postura permanente al sentarse
- horas y horas delante del ordenador
- no cumplir la hora semanal de piscina que me autoimpuse
- cargar con el portátil día y noche
- tragarme ocho horas de tren en un mismo día
- tener la pésima idea de viajar con Ryanair en la misma semana
- una buena dosis de cuentitis aguda

Conclusión: cuidad de vuestros hombros, que son más delicados de lo que parecen.

Laura Veirs

2007-03-28T10:12:00.000+02:00

Fa uns anys que vaig conèixer aquesta cantant i músic de Seattle. Una mica per casualitat vam començar a intercanviar postals i tot i els canvis de domicili permanents dels últims temps hem seguit fent-ho.

La vaig conèixer a Barcelona quan no la coneixia ni su madre, però sembla que va tenint cada vegada més èxit. Com a mínim a França: uns dies després d'arribar a París em va sorprendre llegir dues pàgines sobre ella al diari Libération. On per cert fa uns dies hem començat un blog que us demano que visiteu: http://europeens.blogs.liberation.fr (viva la autopromoción, pero és que l'èxit es mesura en clicks!).

En fin, us recomano el seu nou disc Saltbreakers que acaba de sortir. A mi, com a mínim, m'està amenitzant la setmana. Una cançó? Aquí.

Peggy Lee

2007-02-20T10:42:00.000+01:00

Una altra de les cançons que més escolto últimament és aquesta de la Peggy Lee que podeu escoltar aquí.

Then I fell in love, head over heels in love,
With the most wonderful boy in the world.
We would take long walks by the river
Or just sit for hours gazing into each other's eyes.
We were so very much in love.
But then one day he went away
And I thought I'd die, but I didn't.
And when I didn't I said to myself
"Is that all there is to love?"

Joni Mitchell

2007-02-20T10:22:00.000+01:00

Des que la vaig escoltar a la meva escena preferida de "A dos mejos bajo tierra" estic enganxat a aquesta cançó.

We are stardust
Billion year old carbon
We are golden
Caught in the devils bargain
And we've got to get ourselves
Back to the garden

Fotògraf de la setmana

2007-02-19T12:51:00.000+01:00

Tot i que el documental que han fet sobre la seva obra no li hagi agradat gairebé a ningú, les fotos de William Eggleston sempre valen la pena, pel seu interès en el paisatge urbà, per com utilitza els colors i per com retrata tot el que sol quedar al marge de l'enquadrament: els detalls suposadament insignificants, els personatges secundaris, tot el que l'art sol considerar deixalles.

M'entren ganes de fer un blog sobre fotografia però no sé si tindria temps per omplir-lo d'imatges. A part, després de les meves absències, crec que ja he perdut els quatre gats que fins ara llegíeu aquest! En fin, una abraçada i fins la pròxima.

Sindrome d'Estocolm

2007-02-12T11:08:00.000+01:00

Després d'haver escoltat les seves propostes durant dues hores, avui porto una samarreta blau elèctric que diu "Ségolène presidenta". Ressaca de democràcia participativa o síndrome d'Estocolm? Hagan sus apuestas...

Musica contra el fred (1)

2007-01-30T11:46:00.000+01:00

Abans que l'Albert em guanyi terreny, algunes recomanacions que funcionen especialment quan estem a menys de cinc graus.

La primera: That great october sound de Thomas Dybdahl, que (cómo no) havia de ser noruec. Escolteu una cançó aquí.

Musica contra el fred (2)

2007-01-30T10:07:00.000+01:00

La segona: The Decemberists i el disc The Crane Wife, amb un aire als R.E.M. de l'època bona.

Escolteu una cançó a duo amb la meva estimada Laura Veirs aquí.

Pensament màgic

2007-01-23T15:28:00.000+01:00

L'escriptora nord-americana Joan Didion, de qui he après moltes coses sobre el periodisme llegint els seus reportatges, va perdre el seu marit i la seva filla en el mateix any. Va aconseguir lidiar amb la mort escrivint un llibre titulat The year of magical thinking, descrivint els dotze mesos en què no va ser capaç de pensar racionalment però va aconseguir acostumar-se a que la seva vida canviés per sempre. Ho fa de forma molt lúcida:

"I see now that my insistence on spending that first night alone was more complicated than it seemed, a primitive instinct. Of course I knew John was dead. Of course I had already delivered the definitive news to his brother and to my brother and to Quintana's husband. The New York Times knew. The Los Angeles Times knew. Yet I was myself in no way prepared to accept this news as final: there was a level on which I believed that what had happened remained reversible. That was why I needed to be alone"

Tan eloqüent com el poema Funeral blues de W.H. Auden, descobert gràcies a una peli tan infravalorada com Cuatro bodas y un funeral:

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

[...]

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood.
For nothing now can ever come to any good.

La tempête

2007-01-18T16:08:00.000+01:00

Avui al Pas de Calais caminen amb el vent en contra.
I'm back.

- No me grite, que acabo de sufrir un desmayo!- Por mí, como si se le para el corazón!

2006-11-24T15:34:00.000+01:00

Ahir vaig veure "Mujeres al borde de un ataque de nervios" després de molt de temps i no recordava que fos tan bona. Feia segles que no em reia tant! Les frases bordes, les arracades en forma de cafetera, la història dels chiitas, la mare d'Almodóvar llegint el telenotícies, l'advocada feminista... Crec que prefereixo aquest Almodóvar al melodramàtic, tot i que també m'agrada. Si teniu un dia dolent, us la recomano. I si no, també.

Un diàleg d'homenatge a la gran Chus Lampreave:

- Lo siento señorito, pero yo soy testiga de Jehová y mi religión me prohibe mentir. Yo sólo puedo decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad.

- Bueno, pues si no le pregunta, usted no diga nada.

- Si no me pregunta no se lo diré. Pero si me pregunta, tendré que contárselo todo con pelos y señales.
Ya me gustaría a mí mentir. Pero eso es lo malo de las testigas... que no podemos. Si no, aquí iba a estar yo.

Grace Paley

2006-11-21T13:49:00.000+01:00

I saw my ex-husband in the street. I was sitting on the steps of the new library.

Hello, my life, I said. We had once been married for twenty-seven years, so I felt justified.

He said, What? What life? No life of mine.

I said, O.K. I don't argue when there's real disagreement. I got up and went into the library to see how much I owed them.

The librarian said $32 even and you've owed it for eighteen years. I didn't deny anything. Because I don't understand how time passes. I have had those books. I have often thought of them. The library is only two blocks away.

Serà ella

2006-11-17T13:59:00.000+01:00

"Per què cal ser trist, lleig i avorrit per dedicar-se a la política?", va dir Ségolène Royal a la revista Time. Amb un llenguatge de carrer, sense cap tic propi d'un home providencial, ha aconseguit situar-se gairebé al mateix nivell que els ciutadans, amb un punt de frivolitat que de vegades ha impedit veure un corpus ideològic més sòlid del que es diu.

"La meva opinió és la dels francesos", va arribar a dir quan li van preguntar si volia que Turquia entrés a la UE. Es va considerar un senyal de populisme i una relliscada. Els polítics han d'imposar opinions al poble i mai al revés, li van recordar amb paternalisme. Però en la campanya de Royal no hi ha hagut improvisació: tot ha estat mesurat al mil·límetre per buscar l'empatia amb els ciutadans, des dels insistents eslògans fins a l'aprofitament de la seva imatge, marcada per un cert glamour provincià. La "democràcia participativa" que pregona consistirà a donar-los accés a la presa de decisions a través d'iniciatives pioneres en un país d'institucions oxidades: els jurats populars per avaluar l'acció política i el sindicalisme de masses a través d'una afiliació semiobligatòria.

Terror en el hipermercado

2006-11-16T10:09:00.000+01:00

La matinada del 10 de febrer del 2005 Ikea va obrir un dels seus magatzems a la localitat d'Edmonton, al nord de Londres, després d'haver difós una campanya publicitària que prometia ofertes especials als primers clients. La seguretat del local no estava preparada per rebre els prop de 6.000 clients que, durant les hores prèvies a la inauguració, es van anar amuntegant a les portes, en un preludi de l'aldarull que es produiria minuts més tard. El magatzem només va poder romandre obert durant 30 escassos minuts. Més tard, els analistes van concloure que la promesa de preus barats en una zona socialment desafavorida estava condemnada a generar un desastre. Personalment, sempre m'ha fet la impressió que Ikea és un dels llocs més carregats de violència del nostre entorn immediat. Ho vaig poder comprovar una vegada en què, a l'últim tram del recorregut, a) una jove parella em va tallar (educadament) el pas cap a l'últim model que quedava d'una taula que desitjava comprar, b) em va cridar l'atenció una noia sola i fràgil que aconseguia carregar dues caixes immenses sobre el carro sense ajut de ningú, i c) un petit problema tècnic a la caixa va generar gairebé un espontani escamot de linxament dirigit a l'empleat.

L'incident d'Edmonton és un els fets reals que han servit d'inspiració a J.G. Ballard per a la seva última novel·la, Kingdom Come, apareguda fa pocs mesos a Anglaterra. L'obra parla del consumisme com una de les noves formes evolutives del feixisme. Novament, Ballard confirma la seva alçada com a disseccionador del present: comprar és, ara mateix, exercitar una violència socialment acceptada.

Jordi Costa, Avui

Corner of the world

2006-11-13T10:56:00.000+01:00

El concert de Yo La Tengo d'ahir a la meva sala preferida (Café de la Danse) va ser del millor que he vist en molt de temps. A part de tocar tot l'últim àlbum sencer, que és molt bo (avís per a downloaders: el títol és I AM NOT AFRAID OF YOU AND I WILL BEAT YOUR ASS), van deixar que el públic fes peticions.

Algú va tenir la bona idea de demanar "My little corner of the world", que tenia totalment oblidada. I ells van tenir el detall de tocar-la. O sigui que un regalet per alegrar-vos el dia aquí.

Come along with me to my little corner of the world
Dream a little dream, in my little corner of the world
You'll soon forget that there's any other place
Tonight, my love, we'll share a sweet embrace

The Kooks

2006-11-13T10:38:00.000+01:00

Aquest cap de setmana he vist un concert d'un grup que m'ha sorprès.

Es diuen The Kooks i en directe són brutals, tot i la disfressa d'estrella del cantant, que fa posturitas de cantant glam quan li escauria molt més un look de loser cool, estil Beck o Adam Green.

Són anglesos però a França estan triomfant: en sis mesos han tocat tres cops, cada vegada en una sala el doble de gran. Les entrades estaven esgotades des de feia mesos i entre el públic hi havia niñatos a dojo, amb pinta d'estar veient el seu primer concert de "rocanról". Quina sort que tenen: el meu va ser Dover.

Escolteu una cançoneta aquí.

Little Miss Sunshine

2006-11-03T20:45:00.000+01:00

- Oh Frank, I'm so glad you're still here.

- Well, that makes one of us.

Però què bona!!!!!!!!!!

Maria Teresa Presidenta

2006-10-24T10:52:00.000+02:00

Una dona que demostra que els polítics poden ser bons treballadors i bones persones. I que ja no cal que siguin homes providencials ni grans filòsofs. La seva popularitat demostra que ja s'espera una altra cosa de la classe política: són temps de De la Vega i no de Felipe González, de Ségolène Royal i no de Mitterrand.

Els rumors que serà candidata a l'alcaldia de Madrid fan por. Sense ella el govern de ZP no serà el mateix, sobretot si posen a l'infumable Jesús Caldera com a substitut. Maria Teresa, por qué no aprendes catalán (si és que no el parla, perquè va néixer a València) i et véns a la Generalitat, que els candidats que tenim no m'agraden gens??? I, si no, una idea: que se la reservin per l'après-Zapatero.

Delorean

2006-10-11T15:38:00.000+02:00

El Delorean és el cotxe més freak de la història, i com a tal té una història igual de freak.

El Delorean tenia la particularitat de tenir dues portes que s'obrien cap a dalt.
Va ser fabricat del 1981 al 1983. Actualment són peces de col·leccionista: diuen que només en queden uns 6.000 a tot el món.
Va saltar a la fama després d'aparèixer a la primera peli de Regreso al futuro, que jo crec que guanya amb els anys, o no?

De poc va servir signar un contracte de product placement (que se noten las clases de comunicación corporativa donde Eva y yo fuimos merecedores de un histórico 0.5 en nuestro trabajo sobre plan de medios): l'empresa se'n va anar a pique just després que acabés el rodatge de la peli.

Motius principals de la bancarrota:
1) Ningú volia un cotxe en què les portes s'obren cap amunt (imagineu com sortir-ne si esteu al típic pàrquing on els cotxes estan aparcats amb un centímetre escàs entre porta i porta).
2) Al capo de l'empresa el van arrestar ni més ni menys que per tràfic de drogues.

Després d'això, la imatge de la companyia era tirant a dolenta, però la peli ja estava rodada i era tard per fer-se enrere, o sigui que es va quedar tal qual, tot i que en les dues continuacions van subtituir-lo per un Porsche, que devia córrer més però no tenia ni la meitat d'encant.

Com li explicava el mític Doc a un Michael J. Fox fent d'adolescent quan fregava la trentena, "si debes construir una máquina espacial, ¿por qué no ponerle un poco de estilo?".

Monocrom

2006-10-07T17:17:00.000+02:00

"Vull sobrepassar l'art, la sensibilitat i la vida. Vull entrar en el buit"
Yves Klein, al Centre Pompidou fins febrer 2007.

Dancing about architecture

2006-10-03T11:36:00.000+02:00

My architect és un documental sobre l'arquitecte Louis Kahn, mort en estranyes circumstàncies en una estació de tren de Nova York als anys 70. Acabava de construir el Parlament de Bangladesh, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX, i tenia previst reconstruir la gran sinagoga de Jerusalem, un projecte que es va perdre. Però també tenia un costat ocult: tres famílies paral·leles, dues de les quals mai no va reconèixer públicament.

El seu fill bastard Nathaniel intenta descobrir qui va ser el seu pare a través d'aquest documental, exemplar en l'ús de les imatges d'arxiu, la forma de fer les entrevistes, la fotografia, l'estructura, l'equilibri i el ritme. Només se li pot retreure un final on s'explica i fins i tot es justifica l'absència del pare pel seu talent artístic. Una concessió, perquè acabar la investigació amb més preguntes de les que tenia al començament hagués estat molt poc reconfortant, sobretot per a l'espectador. Així, l'argument final és una espècie de "tenía tanto amor que dar a toda la humanidad que se olvidó de dárselo a sus hijos". Com si ser un geni justifiqués ser un autèntic fill de puta a nivell personal: una aberració.

A la llista de millors documentals dels últims anys amb:
Capturing the Friedmans
Spellbound
Inside Deep Throat
El cielo gira

Visa pour l'image (2)

2006-09-11T13:20:00.000+02:00

Todd Heisler, descobriment del festival amb la seva sèrie sobre les famílies dels marines dels EUA morts a l'Irak.
La dona de la foto escolta les cançons que li recorden al seu marit la nit abans del funeral.

Visa pour l'image (1)

2006-09-11T12:55:00.000+02:00

Un home afganès segueix pregant mentre l'exèrcit nord-americà bombardeja Kabul.
Una imatge de James Hill, fotògraf del New York Times, en algun lloc entre la guerra i la pau.

Chuleta de cordero

2006-08-31T12:10:00.000+02:00

Words turn into flowers
into paper
into plastic cups
that tie around a figure
that was planted
In the snow

Lambchop, "Fear"

I una cançoneta de regal aquí.

Fuma, Kurt Wagner, fuma en cadena! La seva veu sona cada vegada més com la de Johnny Cash. Tot i que és una pena que, de sotmetre les cordes vocals a tanta nicotina, ja no li surtin els gallitos de l'època de Nixon.

Rock en Seine

2006-08-27T14:22:00.000+02:00

Arribo a diumenge amb les energies a la reserva. Està clar que, cada vegada més, això dels festivals només s'aguanta una nit. Però com sempre arribo al final amb un record una mica idealitzat, amb la sensació d'haver-m'ho passat millor del que m'ho he passat, potser perquè el cansanci del moment t'impedeix veure-ho amb tanta claretat.

No va ser cap sorpresa que Radiohead fessin el millor concert del festival, perfectament equilibrat entre tot el seu repertori, apuntant com serà el seu futur imminent: més Amnesiac que Hail to the thief, però amb guitarres que gairebé semblen sortides de The Bends. Va ser especialment maco veure el concert al costat d'un grup de nens de 14 anys que els veien per primera vegada i se sabien l'OK Computer de memòria: el relleu generacional està assegurat. Reconec que em van commoure, fins al punt que vaig decidir regalar-li la poca aigua que em quedava a un d'ells, més que res per evitar que es deshidratés entre la multitud. Em va despertar una solidaritat rara-rara-rara, pese a tener la grosería de hablarme de usted. Si vulgués ser cursi diria que "Radiohead ens fan ser millors persones". Però com que sóc un cínic només diré que fan que la música sigui una mica millor. Buff, això ha quedat molt de revista musical fashion. Demano perdó pels vòmits massius.

Tot i que Radiohead fossin més grans, més forts i més importants, tinc una debilitat especial per Beck. Va fer tot el concert amb un grup de titelles al fons (a la foto) que reproduïen exactament el que feien ell i tots els altres músics, una mica a l'estil de Cómo ser John Malkovich. Va ser tan tan tan bo que se li perdona que la selecció de les cançons fos tirant a normaleta i que toqués molts temes nous que, sincerament, no fan gaire bona pinta.

Air World

2006-08-27T13:52:00.000+02:00

"Els avions i els aeroports tenen el meu tipus preferit de menjar, el millor entreteniment, els millors gràfics i colors, els millors controls de seguretat, les millors vistes, els millors treballadors i el millor optimisme"

Andy Warhol

Hi va haver una època en què viatjar amb avió no produia terror, sinó excitació. Encara no existien les companyies low cost ni els atacs terroristes. Els avions, desafiant les lleis de la gravetat i atravessant zones horàries com qui creua un pas de zebra, eren un símbol de la fe en el progrés, una aplicació convenient de la tecnologia després del desastre de la bomba atòmica. Feien creure en un futur millor i estaven destinats a una elit que deixarà de ser privilegiada amb la democratització dels vols de l'era Easyjet.

Una exposició al Stedelijk Museum d'Amsterdam recupera l'esperit d'aquella època a través d'una anàlisi del disseny vinculat als avions i les companyies aèries i a la simbologia de l'arquitectura dels aeroports. Entre les coses més interessants, l'evolució de l'aeroport d'Schiphol (a la foto): de quadre de Mondrian a Disneyland.

Retour à la normale

2006-08-24T15:38:00.000+02:00

Autoajuda

2006-07-30T19:24:00.000+02:00

Dos fragments d'articles interessants llegits avui a El País, per qui els necessiti:

"Una de las mayores fuentes de atracción sexual y amorosa entre los humanos es el desequilibrio mental. No es una broma, sino una inquietante realidad a tener muy en cuenta. Lo explica muy bien Cyril Connolly, el célebre crítico literario inglés, en su Obra Selecta publicada por Lumen: “El amor a primera vista –y la primera vista es la consumación suprema para los románticos– es una intuición, engendrada por el hábito, de la persona que puede hacernos daño”. Cyril Connolly era un neurótico importante, y de ahí que conociera tan bien esa terrible tendencia amorosa que consiste en emparejarse con la persona más inconveniente. Muchos hombres y muchas mujeres se sienten instantánea y extrañamente atraídos por individuos psíquicamente inestables y además dañinos. No se trata, naturalmente, de una elección consciente, sino de un error tan repetitivo que termina siendo una costumbre. [...] Hay parejas que son un verdadero monumento a la inadecuación, como si ambos hubieran buscado justamente a la persona que más pudiera perjudicarles"

Rosa Montero

"Pocas veces nos paramos a pensar que la vida es un intercambio que se produce a muchísimos niveles, no sólo en lo económico o a través de los procesos de comunicación, sino también mediante los estímulos, los signos de reconocimiento positivos o negativos que recibimos de los demás, sea en forma de caricias, miradas, gestos, broncas, gritos o silencios. Todos moldean nuestro paisaje interior y nuestra manera de entendernos, de construir una imagen del mundo y de dar un sentido a la vida. [...] Las ideas que Claude Steiner refleja en su libro Los guiones que vivimos apuntan a direcciones muy interesantes: las caricias son imprescindibles para sobrevivir, concluye este especialista; si no las recibimos, se pone en marcha un mecanismo de supervivencia instintivo que nos lleva a demandarlas –a menudo de manera inconsciente– a cualquier precio. Bajo esta premisa estamos dispuestos incluso a recibir “caricias negativas” antes que no recibir ninguna, o, parafraseando de nuevo a Faulkner, preferimos el dolor a la nada, la bofetada a la ignorancia, el desprecio a la indiferencia, el grito a la apatía. A partir de este mecanismo es cuando se pueden comprender determinados comportamientos humanos que van desde el masoquismo hasta la rebelión gratuita"

Álex Rovira Celma

Un any

2006-07-27T13:53:00.000+02:00

Fa un any em pensava que això duraria un mes.

Feist + Postal Service

2006-07-24T21:53:00.000+02:00

Escolteu la combinació guanyadora aquí.
M'encanta la primera frase, que fins ara m'havia passat desapercebuda:

Helping the kids out of their coats
But wait, the babies haven't been born

El calamar i la balena

2006-07-24T14:29:00.000+02:00

La vida familiar com un partit de tennis. A una banda, un professor amargat per la falta d'èxit professional i un fill que amaga una sensibilitat extrema darrera d'una cuirassa de cinisme formen un equip demolidor que no té problemes en buscar els punts febles de l'enemic per enfonsar-lo. A l'altra, una escriptora d'èxit amb un instint maternal dubtós i el fill més petit, prematurament alcohòlic i patint en primera persona la falta de referents i de models de conducta. Com a teló de fons, la dècada més amoral de la història: els anys 80.

En el fons tots voldrien que tot tornés a ser com abans. Com en aquell començament perfecte que no va existir.

Després del divorci, l'agressivitat passiva surt a la superfície i els dos equips lluiten l'un contra l'altre, com un calamar contra una balena, sense deixar clar qui és qui. D'aquí ve el títol de la pel·lícula en anglès, que després cadascú tradueix a su libre albedrío i amb un mal gust impressionant: Una historia de Brooklyn en castellà, Les Berkman se séparent en francès. Impressionants Jeff Daniels i Laura Linney fent de Bill Murray i Julianne Moore, però amb més de credibilitat (aquests dos últims m'encanten, però últimament actuen amb el pilot automàtic).

Charlotte

2006-07-20T19:20:00.000+02:00

Feu clic aquí si voleu escoltar un avançament del disc que la meva icona sexual Charlotte Gainsbourg ha fet amb Air i Nigel Godrich (productor de Radiohead i Beck). Fa mooolt bona pinta. Surt el 28 d'agost.

Ocells

2006-07-17T20:54:00.000+02:00

Què gran era Hitchcock. Ahir vaig tornar a veure Los pájaros després de molt de temps i no veieu l'odi que els he agafat a totes les aus (Paloma inclosa). Millor personatge: Mrs. Bundy, l'ornitòloga escèptica que entra en el bar després de l'atac als nens, una de les velles excèntriques que tant agradaven a Hitchcock i que tantes anàlisis de gènere han provocat.

- I think they were after the children to kill them, Mrs. Bundy!

- Birds have been on this planet, Miss Daniels, since Archaeopteryx, a hundred and forty million years ago. Doesn't it seem odd that they'd wait all that time to start a... war against humanity?

Paris je t'aime

2006-07-14T16:34:00.000+02:00

"Dans ce moment-là, quelque chose de bizarre s'est passée. J'étais un peu heureuse et un peu triste, mais pas trop triste. C'était alors quand j'ai commencé a aimer Paris, et Paris a commencé a m'aimer"

Un capítol per a cada arrondissement de París. Alguns són tan bons que fan oblidar les transicions de postaleta. El millor, el d'Alexander Payne: una turista americana fent una redacció sobre el seu viatge a París. Però també estaria bé que algú fes una segona part titulada París, je te deteste on s'expliqui l'altra cara de la ciutat: el preu de la vida, el mal temps, l'agressivitat passiva i activa, la inseguretat, la falta d'espai vital, les caques de gos, etc.

Bon 14 juillet per a tots.

Juan Pablo Rebella R.I.P.

2006-07-10T20:22:00.000+02:00

Es va suicidar dimecres passat. Però va deixar Whisky.

El candidat charnego

2006-07-09T17:50:00.002+02:00

"No em canviaré el DNI per ser candidat a la Generalitat"
José Montilla, Avui

L'estratègia del PSC d'escollir Montilla com a candidat, fins i tot sense obligar-lo a catalanitzar-se el nom, em va sorprendre molt al començament. "No guanyarà ni de conya", vam pensar tots. Amb els dies, no deixo de pensar que ha estat un moviment molt més intel·ligent del que em pensava. Per moltes raons. La primera és que posa contra les cordes els que van d'oberts per la vida i diuen que Catalunya és el més modern i "europeu" que hi ha a Espanya i que Barcelona com a ciutat és "super cosmopolita", però que en el fons preferirien tenir un president que no es digui José.

En un país on ser Manu Chao és lo más, però ser charnego és la peste, la candidatura de Montilla està obrint una reflexió sobre el que significa ser català que havia estat un autèntic tabú durant els últims 30 anys, no només en temps de pujolisme, sinó també (de forma molt decepcionant) durant la mini-legislatura del tripartit. Només per això, sense parlar de projectes polítics, ni de programes que de moment desconec, ni d'una vàlua que tothom predica però que de moment no m'ha demostrat gaire, ni de tenir encara cap intenció de votar-lo, la seva candidatura ja em sembla útil.

Descobriments d'Arles (3)

2006-07-05T17:41:00.000+02:00

Harry Callahan, "Chicago"

El comentari: Menció especial a l'star system del món de la fotografia, on autèntics penjats són venerats com a semidéus. Aquí David Beckham, els actors de Hollywood i la gent guapa en general tenen poca cosa a fer com a sex symbols. El fotògraf més admirat, el que desperta xiuxiuejos per allà on passa de l'estil "És ell o no???", és un tio que es podria confondre amb un turista anglès cuarentón de tres al cuarto, amb tonalitat de pell acangrejada i vestit amb bermudes. El seu nom és Martin Parr.

Descobriments d'Arles (2)

2006-07-05T17:36:00.000+02:00

Alessandra Sanguinetti, "Ofelias"

El comentari: M'ho estic passant tan bé que em quedo un dia més!!! No em digueu que faig ràbia i compartiu la meva felicitat.

Descobriments d'Arles (1)

2006-07-05T17:25:00.000+02:00

Wang Qingsong, "Follow me"

El comentari: Per què aquest plan de vida (sol amb brisa mediterrània, fotos bones, música a les nits, gent simpàtica, no haver de fer res, no tenir la pressió d'escriure el mateix dia) no podrà durar tota la vida?

Salveu la casa d'Screech

2006-06-30T14:36:00.000+02:00

Salinger no ha despertat cap comentari. Vegem que passa amb un nou tema de cultura basura.

L'inoblidable Screech de Salvados por la campana, sèrie protagonitzada per l'insuportable Zack Morris, ha tingut la cara de començar aquesta campanya, que em sembla el més surrealista que he sentit en molt de temps. Com que no pot pagar la hipoteca de la seva megacasa a la costa de California, serà desallotjat properament. I, davant d'aquesta tragèdia, què podia fer el pobre Screech? Buscar-se'n una altra més assequible? Tornar a casa dels pares como todo hijo de vecino? De eso nada. La solució que s'ha inventat, amb una bona dosi de morro, és vendre "boniques" samarretes amb el logo de dalt. Amb els beneficis derivats de la cara de pena que fa a la foto, pretén poder pagar els seus deutes.

Com a nova evolució de les campanyes pro-medi ambient o estil hermanitas de la caridad, no té desperdici. Però es clar, això de què va exactament? Li hem de pagar danys i perjudicis per haver estat nen prodigi? Ser un damnificat per la fama justifica operacions així? Què serà el proper? Pagar-li la carrera universitària a Webster? Fer un fons comú pel pla de jubilació d'Steve Urkel?

Salinger

2006-06-28T23:36:00.000+02:00

Abans de passar a un altre tema basura (ja en tinc un al cap), remuntem una mica al nivell. El treball de l'Eva sobre la literatura del no i el síndrome de Bartleby em va fer entrar mono de Salinger, que arriba puntualment un cop a l'any. Per qui no ho sàpiga viu retirat des de fa anys i no ha tornat a escriure des de poc després de l'èxit de El guardián entre el centeno (em nego a utilitzar el títol en català, El vigilant del camp de sègol, que gairebé sembla un títol descartat a última hora per a "Els Segadors").

Per cert, Eva, tinc moltes ganes de llegir el treball. Tot i que si no me l'envies ho entendré, perquè ensenyar un treball de la facultat és gairebé com donar a llegir el teu diari.

En fin, com que les aventures de Holden Caulfield me les conec gairebé de memòria, he començat a rellegir Franny and Zooey, que si algú encara no ha llegit no sé a què espera! Salinger parla com ningú de les coses importants que solen aparèixer camuflades com a banals:

Franny and Lane were both drinking Martinis. When the drinks had first been served to them, Lane had sampled his, then sat back and briefly looked around the room with an almost palpable sense of well-being at finding himself (he must have been sure no one could dispute) in the right place with an unimpeachably right-looking girl -- a girl who was not only extraordinarily pretty but, so much the better, not too categorically cashmere sweater and flannel skirt. Franny had seen this momentary little exposure, and had taken it in for what it was, neither more nor less. But by some old, standing arrangement with her psyche, she elected to feel guilty for having seen it, caught it, and sentenced herself to listen to Lane's ensuing conversation with a special semblance of absorption.

J.D. Salinger, Franny and Zooey

Midlake

2006-06-27T13:53:00.000+02:00

Midlake, un altre descobriment. Tocaran al Summercase. Molt setenteros. Gairebé semblen sortits d'una màquina del temps. Entre els Beach Boys i Fleetwood Mac. Però amb cançons sobre el segle XIX als Estats Units!

Escolteu una cançó molt bona aquí.

I canteu:

Stonecutters made them from stones
Chosen specially for you and I
Who will live inside
The mountaineers gathered tender
Piled high
In which to take along
Driving many miles
Knowing they'd get here

Aaron Spelling R.I.P.

2006-06-24T15:30:00.000+02:00

Aaron Spelling l'ha palmat als 83 anys. Una gran pèrdua, perquè l'home es va inventar Vacaciones en el mar, Starsky y Hutch, Los ángeles de Charlie, Hotel, Dinastía, Sensación de vivir i Melrose Place.

Atenció, concurs d'homenatge: a veure qui endevina quina relació hi ha amb el bonic dibuix de sobre. El guanyador s'emporta una chapa freak amb aquest logo. El blog es torna interactiu.

Cor zíngar

2006-06-22T16:00:00.000+02:00

Al tanto amb aquest nou descobriment. El grup es diu Beirut i al darrere hi ha un niñato de 19 anys nascut a Nuevo Mexico però "amb ànima de poeta i cor zíngar", segons la seva discogràfica. Jo diria que és una barreja entre Rufus Wainwright, la música d'una peli de Kusturica i els duos entre Dominique A i Yann Tiersen. Per si tot això fos poc a sobre té una cançó que es titula "Prenzlauer Berg". Ha estat amor a primera vista.

Podeu escoltar legalment una cançó aquí.

Sufjan

2006-06-19T12:56:00.000+02:00

Un any després d'escoltar-lo sense parar, encara em sembla el millor disc en molt de temps. Si algú encara no l'ha descobert, que ho faci de forma legal o il·legal.

Goldenrod and the 4H stone
The things I brought you
When I found out you had cancer of the bone

Your father cried on the telephone
And he drove his car into the Navy yard
Just to prove that he was sorry

In the morning, through the window shade
When the light pressed up against your shoulderblade
I could see what you were reading

Sufjan Stevens, "Casimir Pulaski Day"

Lo quiero

2006-06-17T17:14:00.000+02:00

Al març va ser el meu sant i ningú em va regalar res. De fet ningú no em va felicitar, i mira que per aquestes coses sóc molt catòlic. Però no us preocupeu, más vale tarde que nunca! Aquí teniu una idea pel mòdic preu de 16 euros. Últim còmic del tio de Ghost world, un geni. Preferiblement edició americana de tapes dures i en anglès. El trobareu a La Central de Mallorca. Pal, a tu et queda a prop de casa.

El mite

2006-06-16T22:35:00.000+02:00

París, 26 d'agost. Aquí arriba. L'únic motiu perquè l'estiu passi aviat.

Olvídate de ella

2006-06-15T20:55:00.000+02:00

The science of sleep, tercera peli del Michel Gondry, s'estrena a finals d'any i val molt la pena, tot i no ser tan especial com Olvídate de mí. Quina pena i sentiment que fa haver d'escriure el títol en castellà però és que escriure'l en anglès és massa pedant i només li faltava això a aquest pobre blog.

El tema és, un altre cop, chico conoce chica (què guapa és Charlotte Gainsbourg). Però al tanto: chica quiere a chico hasta que chico quiere a chica. Perquè aleshores la noia s'ho repensa, perquè el noi està una miqueta "p'allá" i té idees rares i té l'estranya afició d'inventar objectes inútils i com diu la seva mare té una gran "aversió a la realitat", o sigui que la noia manté el contacte amb el noi però guardant certa distància fins que el pobre s'obsessiona i s'acaba tornant encara més boig. Real como la vida misma.

L'exclusiva de Gael García Bernal:
"Desde que no fumo porros sueño mucho más"

Com a mínim va ser molt més simpàtic que el director, que el més amable que va dir va ser:
"J'arrive pas a comprendre pourquoi vous les espagnols prononcez comme ça la V" (acompanyat d'un somriure sarcàstic). Hi va haver unes vibracions pèssimes. Quina pena, un altre mite que cau per si sol.

Keep on calling me names

2006-06-15T20:39:00.000+02:00

When the pawn de Fiona Apple. Típic disc que escoltes dos cops i després no tornes a posar mai més. En aquell moment (buff, fa sis anys!?) em va semblar una altra Alanis Morissette barrejada amb l'odiosa Tori Amos i vaig pensar que ja se m'havia passat l'edat d'escoltar tonteries. A part semblava la típica tia histèrica i maniaco-depressiva que devia amargar la vida al pobre Paul Thomas Anderson, que després de la canya que li devia donar va decidir anar-se'n a viure amb l'actriu d'un programa còmic de la tele americana. Es devia enamorar per contrast.

Però bueno, ara crec que eren tot males primeres impressions i una mica de misogínia. Per sort la meva companya de pis tenia el disc abandonat en un racó i l'altre dia el vam posar i des d'aleshores ens hem viciat i fins i tot ha aconseguit "agermanar-nos". O sigui que doneu-li una oportunitat!

So keep on calling me names, keep on, keep on
And I'll keep kicking the crap till it's gone
If you keep on killing, you could get me to settle
And as soon as I settle, I bet I'll be able to move on

Fiona Apple, "The way things are"

Estic perdut

2006-06-13T13:06:00.000+02:00

Finalment, després de mesos de patir en silenci, he descobert Lost.
I m'ha agradat molt. És com Supervivientes + Hitchcock + Jurassic Park + El bosque.

Personatges preferits:

La dona asiàtica. Aposto a que sap parlar anglès i s'ho calla.

El metrosexual. Només per voler salvar a algú que s'estava ofegant... i acabar ofegant-se! Algú així només pot despertar la meva simpatia.

Des del capítol 4, el boig.

Personatges odiosos:

La pija. Segur que acabarà fent un viatge iniciàtic a l'illa i descobrirà les coses realment importants a la vida. Puagh.

El nen. Perquè li agraden més els gossos que les persones. D'hòstia.

Però sobretot, el metge. On s'ha vist tanta perfecció i tanta capacitat de lideratge juntes? Però si fins i tot és el típic que parla en imperatiu!!! Ni traumes infantils ni res, no hi ha res que ho justifiqui. Espero que la delinqüent que sembla Miss Mundo se'n vagi amb el terrorista i no amb ell.

La llàstima és saber de antemano quins personatges moriran. Però bueno, és el que té fer xantatge a la gent amb informació confidencial...

Hip hop diferent?

2006-05-29T23:43:00.000+02:00

The Streets és el nom artístic de Mike Skinner, un tio anglès que té molt poc a veure amb els típics raperos. És blanc, esquifit, subtil, vulnerable, una mica freak. Els tres discos que ha fet tenen cançons carregades d'humor britànic en les que demostra no tenir por de ser massa sentimental, o fins i tot melodramàtic. No parla de pistoles o de baralles entre bandes o de dones espectaculars que s'arrosseguen per ell, sinó de noies que el deixen sistemàticament o de jugar al billar amb amics o de beure infinites cerveses al pub.

En canvi, en concert no val gaire la pena. A part de no tenir un so gens bo, intenta imitar els hip-hoperos americans, amb molt poca ironia i amb mals resultats. Porta el típic MC negre i de dimensions tipu armari, es tira a sobre del públic i al final fins i tot s'atreveix a treure's la samarreta. Quina pena que un dels pocs grups de hip-hop que t'agraden, principalment perquè és diferent a tots els altres, acabi sent igual que tota la resta.

Per sort queden els discos i les cançons:

'Cause her last relationship fucked her up
Got hurt majorly, finds it tough to trust
Looked at the ashtray, then looked back up
Spinnin it away on the tabletop
. . .
She said she was the worst pool player under the sun
But blokes go easy so she always won
. . .
I saw this thing on ITV the other week
Said, that if she played with her hair, she's probably keen
She's playin with her hair, well, regularly
So I reckon I could well be in

The Streets, "Could well be in"

"La tonta del PP"

2006-05-29T23:30:00.000+02:00

Está convencida de que si se propusiera ser la candidata del Partido Popular a la presidencia del Gobierno, quedaría gafada. Por tanto, a esperar. "Que las cosas me vayan como hasta ahora, que bastante bien me han ido". Distinto es que no le haya pasado por la cabeza. Ella se decanta por la ironía: "Va a resultar que de ser la tonta del PP, he pasado a ser la mala malísima que le mueve la silla a Rajoy".

Jesús Rodríguez, El País

Un dels millors articles que he llegit últimament. Llegiu-lo sencer aquí. No té desperdici.

Pene

2006-05-29T14:07:00.000+02:00

Per què no fa *només* papers amb accents diferents al seu i en castellà? Encara no s'ha adonat que tota la resta no se li dóna bé? A Volver la millora és increïble.

L'era del buit

2006-05-26T11:48:00.000+02:00

"Tots els ulls estaran a sobre teu", li diu Marianne Faithfull a Maria Antonieta al començament de la pel·lícula. El mateix es pot dir de Sofia Coppola. Té tots els ulls a sobre. Si fos el debut d'una desconeguda, ningú no dubtaria a aclamar la seva valentia per transgredir els codis de les pel·lícules d'època. Però després de l'èxit de Lost in translation s'esperava, com és normal, alguna cosa més gran i millor.

Trobar-li defectes a Marie Antoinette és molt fàcil perquè és una pel·lícula fallida. En part perquè no és tan arriscada com sembla. Es queda a mig camí a l'hora de prendre moltes decisions i ni tan sols té la coartada dels sentiments perquè no emociona. Fa una pel·lícula basada en els petits gestos i en els detalls secundaris, en els primers plans nerviosos i entretallats. Però no dubta a afegir-hi (potser per imposició d'uns estudis que hi han posat 40 milions de dòlars?) grans plans generals de Versalles que transpiren grandiloqüència. I entre aquestes panoràmiques rodades amb grua i centenars de figurants i el pla fix de les desoladores escales que dura minuts i que podria haver pintat Edward Hopper hi ha alguna cosa que no lliga. Tampoc funciona la barreja de les dues línies musicals: una més que moderna (Joy Division, New Order, The Strokes) i una altra totalment convencional. Calia ser més radical, perquè quan decideix ser-ho és quan la pel·lícula convenç.

La Maria Antonieta de Sofia Coppola parla amb accent de noia tonta de California i és completament aliena a l'emergència de la Revolució Francesa, a la qual gairebé no es fan referències. Sembla que ho posi fàcil per qualificar-la de superficial. Al mateix temps, Sofia Coppola demostra que fa el que li interessa sense voler contentar tothom i que és intel·ligent i que pren alguns riscos que sí que funcionen. El principal, fer una història sense la Història.

Altres exemples: l'exploració de l'espai de Versalles com si fossin els carrers de Tokyo, l'estètica de vídeo familiar per filmar la reialesa, una capacitat increïble de síntesi i el·lipsi, la ironia elegant (la pagesa que neteja els ous d'excrements de gallina perquè la reina se'ls trobi perfectes uns minuts més tard), els detalls secundaris que converteix en principals, tot el que queda fora de pla (l'arribada del rei des del punt de vista dels servents, el sol de primera hora que veu tothom menys l'espectador, després d'una festa de palau convertida en rave). I l'estètica, que no sempre és de postaleta: prefereix rodar un magma de núvols sobre Versalles que esperar que surti un sol resplandent.

Per a alguns potser hagués estat més profund rodar el mateix guió sense música i sense imatges de vídeoclip. És curiós que se li retregui tant la seva obsessió per l'estètica quan aquesta és una característica tan habitual de tot el que es fa avui. Tot són tries estètiques, fins i tot les pel·lícules de Ken Loach, que sovint tenen guions molt més mal escrits que aquest. Coppola tria una estètica enlluernadora de forma desacomplexada. Però no és fàcil disfrutar-la de forma desacomplexada. Potser perquè suposa acceptar que som superficials? És més superficial una seqüència estil videoclip que un pla fix de deu minuts? Dóna més informació? Dóna millor informació?

Si la postmodernitat és l'era d'un buit que ha acabat adquirint significat, Marie Antoinette és la pel·lícula que mereix la nostra època.

Fobia als colors

2006-05-23T00:27:00.000+02:00

chro·mo·pho·bi·a
n. an abnormal fear of colors or a color.

Una altra pel·lícula d'històries encreuades que aspira a assemblar-se a Vidas cruzadas. Es queda en un intent de fer una espècie de Magnolia ambientada a Londres + anàlisi social profunda + crítica poc subtil a la superficialitat de la vida urbana. La intenció és bona. El guió no és bo. La directora no és bona. Els actors són bons però no ho fan bé. Ni tan sols Kristin Scott Thomas (premi a la millor estructura òssea) o Ralph Fiennes (tan pròxim a la perfecció que pot arribar a fer ràbia).

I si aquests dos no ho fan gaire bé, imagineu-vos com ho fa la Penélope Cruz en el paper d'una prostituta malalta...

Devendra Banhart

2006-05-21T15:12:00.000+02:00

Devendra Banhart is the gangly, bearded shaman who's become the indie kid's favourite freak. His Alice in Wonderland-style lyrics, entrancing vibrato voice and warm, homespun sound have wrenched him from the emergent San Francisco scene and propelled him to pop star status.

Betty Clarke, The Guardian

És com Vincent Gallo + Carlos Jesús amb veu de Bob Dylan i nom de princesa hindú. Entrar al concert va ser una odissea, però va valer la pena. Cançons: "The body breaks", "A sight to behold", "We all know", "Mama Wolf", "Little kids"...

De Txernobil a l'Arsenal

2006-05-20T14:33:00.000+02:00

Se mire como se mire Hleb es un jugador diferente. Hijo de un conductor de tanques petrolíferos y de una albañil, tenía 4 años cuando reclutaron a su padre para el escuadrón de limpieza destinado a la vecina Ucrania tras el desastre de Chernobyl. "Estuvo expuesto a grandes niveles de radiación y, aunque ahora puede llevar una vida normal, le duele la garganta, se le ha debilitado la vista y en general todo el sistema inmunológico", ha explicado alguna vez.

A los 10 asistió a la caída del telón de acero. De crío pasó hambre y no fue hasta la adolescencia que dispuso de su primer par de botas. Cuando por fin se pudo comprar unas botas fichó por el Bate Borisov, un equipo propiedad de una fábrica de tractores. Sasha, como le llaman sus amigos, se curtió en esos campos de cemento todavía existentes en Minsk, desafiando día a día la ley de probabilidades de caer lesionado. También salió ileso de un accidente de tráfico sufrido hace dos años y en el que el conductor del otro coche falleció.

El Mundo Deportivo

Inimaginable amb models tipu la dona del Karembeu.

Sort que va guanyar el Barça

2006-05-18T14:23:00.000+02:00

Sort que va guanyar el Barça. Si no, hauríem escoltat durant setmanes coses com:

"L'àrbitre anava en contra nostra"
"La UEFA anava en contra nostra perquè no li interessava que el Barça guanyés" (teoria conspirativa)
"Plovia i els anglesos estan més acostumats a jugar sota la pluja"
"El camp estava en males condicions"
"Hi havia més públic a favor de l'Arsenal perquè Anglaterra està més a prop"
"Hi havia massa pressió psicològica"

Ronaldinho, un bluff.
Belletti, la revelació.
Hleb, l'estrella discreta.
Henry, l'assetjat.
Lehmann, l'absència determinant.

Impagables les cares d'avorriment dels Reis, gairebé com amb ganes d'abdicar.

Long distance call

2006-05-17T17:35:00.000+02:00

Sobre Phoenix:

"Una anàlisi ràpida de les lletres, tan bàsiques i poc pretensioses que provocaran vergonya aliena entre els més cínics, apunten a històries d'amor permanentment aplaçades, sotmeses a tot tipus de decalatges espacials i sentimentals. La veu metalitzada del cantant Thomas Mars, menys lacònic que de costum, li prega a un personatge femení amb una preocupant tendència a l'escapisme que aparegui d'una vegada i que no marxi al cap de cinc minuts. Mentrestant, ell va desestimant les històries sentimentals menors amb què s'anirà trobant. Potser perquè ja sap que no el satisfaran, o potser perquè li ha acabat trobant el gust a aquest estat d'espera permanent"

Aimez-vous Ronaldinho?

2006-05-15T11:48:00.000+02:00

"L'enorme popularitat assolida aquest any pel Barça a França, que ha crescut a mesura que es confirmava la seva imatge d'equip irreductible, té dos impediments importants per aconseguir un suport incondicional dels parisencs. D'entrada, la nacionalitat de l'entrenador de l'Arsenal, Arsène Wenger, un alsacià culte i sofisticat d'esperit gairebé zen a qui la premsa no deixa de dedicar articles i perfils aquests dies. En segon lloc, el gran carisma del capità Thierry Henry, parisenc de naixement i encara recordat com uns dels artífexs de la victòria dels francesos a la Copa del Món de 1998"